Hikohki Gumo

Nous formats

informació obra


Intèrprets:
Pablo Monedero (Otto)
Sinopsi:

Estela de vapor.

Una dotzena d’avellanes pelades barnisades de blanc i lligades amb una corda vermella.

Una canya escollida d’entre un feix de dotze invita a un ball, gira, s’inclina, rebutja, i tot xiulant trosseja l’espai.

Ara: totes les canyes abraçades s’aixequen i es gronxen, gairebé ingràvides.

El seu equilibri precari tolera bastant el desequilibri: canya rere canya és separada dels ventiladors i es creuen les unes amb les altres i s’apilen, empeses a través de la prenda blava.

Al final no queda espai dins de la prenda blava; el cos desapareix.

Una nova estructura les continua sostinguent, evocant moviments fluids d’evasió.


Crítica: Hikohki Gumo

14/05/2017

Instant contemplatiu amb sorpresa artística

per Jordi Bordes

Traberproduktion signa un treball preciosista, de factura catàrtica: un artista recol·loca uns bastons primb en equilibri construint l'estructura d'una mena de ventall gegant. Hi ha una mínima connexió amb el públic però és un treball de concentració (per part d'un) i de contemplació (per part dels altres). Probablement, la peça evoca a una certa connexió amb la Natura, amb l'ordre i l'equilibri natural. Pe`ro per poder gaudir-lo cal trobar un espai i un públic que estigui disposat a aquesta observació breu però intensa. La sorpresa de la peça rau en la manera com desconstrueix novament aquella obra d'art i com es creua els pals amb el seu vestit. Com un màrtir travessat de fletxes. O un voluntariós ajudant de mag travessat per les espases dins de la caixa. El desenllaç s'ha de veure perquè és enginyós i no seria prudent revelar-lo.

Sense voler transcendir massa seria interessant que la música que l'acompanya (o anul·lar-la) si fos el cas respirés la mateixa naturalitat dels elements naturals. No sembla massa òptim que s'embolcalli l'experiència que vol ser atàrtica amb una pista de so i un altaveu. Si és natura i humanitat, millor deixar-la nua (com ja es fa en l'altre treball de la companyia al Trapezi, Heinz Baut). Sens dubte, la construcció remet al treball de Abscisse, de Jordi Galí. L'artista català, afincat a França, va tner més sort en kla seva segona visita a Tàrrega. de la plaça Major sorollosa, el van traslladar al bosc de Sant Eloi. I el so del vent entre els arbres era l'acompanyament sonor idoni.