Himmelweg

Teatre

informació obra


Companyia:
Atrium Produccions
Producció:
Atrium Produccions
Estrena:
Estrena
Autoria:
Juan Mayorga
Direcció:
Raimon Molins
Intèrprets:
Guillem Gefaell, Raimon Molins, Patrícia Mendoza
Escenografia:
Mireia Trias, Montse Gallego (objectes i ninots)
Il·luminació:
David Valero i Raimon Molins
Sinopsi:

"A primera vista, “Himmelweg” és una obra de teatre històric. En realitat, és –vol ser- una obra sobre l'actualitat.

Parla d'un home que s'assembla a gairebé a tota la gent que conec: té una sincera voluntat d'ajudar als altres; vol ser solidari; l’espanta el dolor aliè. No obstant això, també com gairebé tota la gent que conec, aquest home no és suficientment fort com per desconfiar del que li diuen i li ensenyen. No és suficientment fort per veure-hi amb els seus propis ulls i anomenar les coses amb les seves pròpies paraules. Es conforma amb les imatges que els altres li donen. I amb les paraules que els altres li diuen. “Camí-del-cel”, per exemple. No és suficientment  fort per descobrir que “Camí del cel” pot  ser el nom de l'infern. No és suficientment fort per veure l'infern que s'estén sota els seus peus.

Un delegat de la Creu Roja al que s'encarrega inspeccionar un camp de concentració i davant del qual se li  presenta una mentida acceptable. Aquest personatge va ser el meu punt de partida. Però seguint els seus passos en aquest viatge per un infern que no ho sembla, vaig trobar a altres personatges no menys actuals, no menys propers.

Per començar, el conductor de la representació, el comandant del camp. Té davant d’ell l'ocasió de realitzar el més ambiciós somni que cap director d'escena ha concebut mai: l'obra d'art total. Però la perfecció d'aquesta obra exigeix d'ell que només pensi en l'art i en res més. Que rebutgi qualsevol tret de compassió de la seva mirada. D’aquesta manera  sí, totes les vides del camp de concentració estaran a la seva completa disposició, com a ninots en mans del titellaire.

Entre aquestes vides amenaçades hi ha  la de l’home del que se serveix el comandant com a portaveu davant els seus actors. Aquest home ha de suportar una responsabilitat enorme. No sap si està treballant per a la salvació del seu poble o si està cooperant amb els botxins. Si està guanyant temps o si està lliurant la seva gent a un destí pitjor que la mort.

El delegat de la Creu Roja, el comandant del camp, el cap de la comunitat jueva: sobre aquest triangle s'aixeca “Himmelweg”."

Juan Mayorga

Finalista dels Premis BBVA de Teatre 2016

Crítica: Himmelweg

01/12/2017

La cultura no és l'antídot de la barbàrie

per Andreu Sotorra

Quatre anys després d'haver estat un dels espectacles més ben rebuts de la Companyia de la Sala Atrium, els seus promotors l'han recuperat perquè el seu contingut no té data de caducitat. No només no en té sinó que, en certs moments com l'actual, el seu missatge sobre com es congria la deformació de la veritat ressona com un avís: qualsevol barbaritat sempre es pot tornar a repetir.

Una delegació de la Creu Roja Internacional va visitar el 1944 el camp d'extermini nazi de Thresienstadt, a Txecolovàquia. Els capos del camp van maquillar les instal·lacions, van enjardinar els voltants i fins i tot van alleugerir la capacitat dels jueus empresonats. La falsa imatge va funcionar i la delegació —atenció perquè parlem del 1944 quan l'extermini ja era un fet que corria com la pólvora— va emetre un informe favorable.

En aquest episodi real s'inspira la dramatúrgia de Juan Mayorga (Madrid, 1965), situant com a protagonista una delegada de la Creu Roja, el comandant del camp i un dels jueus «de confiança» que col·laborava amb ell per instint de supervivència. Tres personatges que els espectadors reconstrueixen ara fàcilment —malgrat les limitacions ambientals del teatre per reflectir una situació com aquesta— gràcies a la paraula i, cal dir-ho, gràcies també al flaixbac que tothom té de l'Holocaust després de la difusió a través del cinema i els documentals que han proliferat en l'últim quart de segle.

Malgrat la tragèdia de fons, «Himmelweg», que vol dir «camí del cel» —el subtítol de l'espectacle, metàfora de la rampa que pujava al crematori— l'endolceix, si es pot dir així, amb un to poètic, no només pel que fa al paper dels intèrprets, sinó també amb la incorporació d'uns titelles de fusta que permeten eixamplar els personatges al voltant dels tres protagonistes: presoners jueus, criatures innocents, la família del jueu col·laborador, també tots ells titelles a mans dels fils dels nazis...

Introduït per la projecció en blanc i negre —marca de la casa— amb una entrevista a la delegada de ficció de la Creu Roja (l'actriu Patrícia Mendoza), el muntatge combina fragments d'aquesta entrevista amb escenes de la relació amb el comandant (l'actor i també director Raimon Molins) i el cap dels jueus col·laborador al camp (l'actor Guillem Gefaell).

En una primera part —l'obra té cinc actes curts i dura una hora i mitja aproximadament— és la delegada de la Creu Roja (Patrícia Mendoza) qui té més protagonisme en el relat, en una mena de plantejament a tall de justificació del que el seu personatge va veure en la visita maquillada i l'informe que en va fer. A la segona part, és el comandant nazi (Raimon Molins) qui guanya protagonisme amb una intervenció, que va pujant de to i que es converteix en un brillant monòleg irat, que passa per mostrar el seu pòsit cultural —té una biblioteca amb clàssics de totes les cultures, no només germàniques— i evidencia que la cultura tampoc no serveix per frenar la mentida, la manipulació i la barbàrie. Al tercer personatge, el cap dels jueus (Guillem Gefaell) li toca aportar la contradicció entre allò que sap que passa de debò al camp i allò que es veu obligat a fer per salvar-se no només ell sinó també la seva família, un tancament que no estalvia el record de l'horror nazi i on els titelles de fusta prenen, ara sí, un relleu especial. (...)

Trivial