Hitchcock (la comèdia)

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Mònica Pérez, Jordi Rios
Ajudantia de direcció:
Pep Planas
Escenografia:
Eli Siles
Vestuari:
Montse Alacuart
Il·luminació:
Xavi costas AAI
Composició musical:
Guillem Galofré
Caracterització:
Helena Fenoy
Producció:
Àfrica Estringana
Autoria:
Sarah Lena (amb la col.laboració de Laura Rossich)
Direcció:
Sarah Lena
Sinopsi:

La comèdia, que va dirigir Carlos Latre i es va estrenar al teatre Aquitània, torna amb una nova versió (però el mateix argument i personatges) Isidre, un acomodador de cinema, se li apareix Alfred Hitchcock que lp'anima a presentar-se a un festival de curts d'intriga. Ell, enreda la seva xicota per interpretar tots els personatges de la història:

En un petit barri estan succeint una sèrie d’assassinats de dones. En una de les cases del barri, ens trobem a dos dels nostres protagonistes, els MacConner. Ella està molt espantada perquè no troben l’assassí i té por de ser una futura víctima. Ell és detectiu privat i li promet que ho descobrirà. Tots i cada un dels personatges que hi apareixen, tant al despatx del detectiu com al veïnat dels MacConner, tots, tots, són sospitosos.

Crítica: Hitchcock (la comèdia)

22/11/2017

Peripècia peripatètica carregada d'additius

per Jordi Bordes

És per riure. Dit planerament. Mònica Pérez s'ha inventat un artilugi que permet ensenyar les dots còmiques d'aquesta parella a escena. Hi ha un tercer personatge (només el poden veure els privilegiats com el protagonista) que és qui l'esperona a fer un curtmetratge d'intriga impossible. És una peça que no pretén mes que entretenir. I això ho fa, fins i tot, aixecant sorolloses riallades en algunes de les seves boutades, d'un humor blanc destenyit (perquè pretenen gravar un curtmetratge de cine negre!). El públic es distreu veient com van assajant, escena a escena, amb els mínims elements possibles. I és la màgia del cinema (i dels chroma) el que fa la resta. Té mèrit que s'atreveixin a repetir tots els quadres (evidentment, molt més resumutas) del dia de la gravació. I venen ganes de veure com s'ha resolt el muntatge. Segurament, Hitchcock deuria ser una gran guionista però sempre s'ha dit que el millor muntador era Orson Welles, que sempre havia d'acabar pel·lícules sense pressupost i escanyant al màxim les possibilitats dels metres gravats.

Qui sigui especialista de la filmografia hi trobarà contínues picades d''ullet (Des de La soga, que també va tenir versió teatral, a 39 esglaons, Con a muerte en los talones o Els ocells que els Serrano van entaforar en el seu Birdie). Qui no hi siui, podrà gaudir-ho igualment. A McGuffin hi ha humor de patacada i una intriga molt senzilleta. És la clau per poder riure del patiment dels dos que miren d'afrontar un repte amb la il·lusió dels motivadíssims. La primera direcció escènica de Carlos Latre garanteix molt de rtme. Segurament, un dels detalls més ben trobats (i que és insignificant en la trama) és el joc de vestuari. Una rebequeta posada d'una manera o una altra permet la construcció de tots els personatges femenins. És molt més agraït que el devessall de perruques. Si s'ha de fer un film sense pressupost, posem-hi imaginació! El film, tot i ser de 35 mm, és ambiciós. Aquesta proposta, també. Perquè aspira a despertar un ampli ventall de públic cap al renovat Aquitània Teatre. Molta sort a tots plegats. Tot el teatre fet amb intensitat es mereix el seu públic.