Una prestigiosa trajectòria de 25 anys, 15 aplaudides produccions
originals i alguns dels millors escenaris del món avalen la merescuda fama
d’aquesta companyia circense considerada una de les precursores de l’anomenat nouveau circ que tants i tan bons
seguidors ha tingut posteriorment.
Fundat a Mont-real el 1993 pels quebequesos Daniel Cyr i Jeannot
Painchaud, Julie Hamelin i Claudette Molin, el Cirque Éloize actualment és
presidit per J. Painchaud i dirigit per Emmanuel Guillaume juntament amb Éloi
Painchaud com a director musical.
I justament per celebrar aquest quart de segle debuta al Festival
Castell de Peralada per presentar-hi el seu darrer espectacle. Hotel no és un muntatge espectacular,
amb sobredosis de pirotècnia i efectes especials, sinó més aviat una proposta
càlida i acollidora que ha sabut travar una història peculiar en què tècnica i
creativitat s’uneixen per alçar un univers suggeridor –on la veu i el swing de
la sensacional Sabrina Halde juguen un paper essencial– en què els diferents
números no es presenten de manera aïllada, a l’estil tradicional, ni
individualitzada; de manera que si el primer pla l’ocupen, per exemple, Andrei
Anissimov i Emma Rogers, al fons del concorregut hall, davant, darrera o per sobre del llarg taulell, els grums corren
atrafegats amunt i avall, portant maletes, safates o buscant el gos Carpette
que ha desaparegut misteriosament.
Es tracta d’un grup compacte d’artistes multidisciplinaris que podem
veure evolucionar magníficament a la perxa xinesa, amb el hula hoop i en especialitats com el mans-mans, en què destaquen la
parella formada per Julius Bitterling i César Mispelon, capaços de capgirar el
rol del portador. Un altre duet són Jéremy Vitupier i Antonin Wicky, un parell
de clowns encarregats de rebre hostes i espectadors als quals arrenquen
somriures i alguna riallada. Una Bennett i els seus nusos a la corda aèria,
Cory Mars amb la roda Cyr, els poètics malabarismes de Philippe Dupuis amb
galledes i pilotes per intentar pal·liar les goteres que amenacen la recepció
de l’hotel, i Tuedon Ariri enfilant-se per l’estructura metàl·lica que simula
l’hotel –i que l’efectiva il·luminació de Mathieu Poirier redibuixa en funció
del moment o per crear noves estances– completen aquest acolorit mosaic d’acròbates,
gimnastes, músics... proper a una coreografia –bona feina d’Annie St. Pierre–
de petites històries entrellaçades que configuren un món concret i intemporal
alhora on tot sembla possible. Fins i tot que el complex art circense sembli la
cosa més senzilla del món.
I és clar que tota funció demana l’escalf d’un fort aplaudiment
final, però quan, a la sortida, una noieta demana fervorosament on ha d’anar
per poder estudiar “això”, és evident que l’objectiu s’ha aconseguit del tot.
