“Em preocupa veure fins a quin punt la gent creu que estar viu és una cosa normal. Tot el meu objectiu és revelar aquesta estranyesa d’estar al món”. I per tal de visualitzar tal estranyesa ,Olivier de Sagazan – que abans d’arribar a exercir com a performer havia estat pintor i escultor- ha decidit convertir-se ell mateix i convertir a qui tingui més a prop en una amalgama d’identitats del tot perplexes davant del fet d’existir. Una amalgama feta acció performativa, mitjançant una matèria a mig camí entre el fang i la plastilina i una mena de pintura de dits amb efectes més inquietants que juganers , capaces de fer oblidar per complert la identitat de qui s’amaga sota aquests materials i colors.
La metamorfosi permanent a la què es lliura de Sagazan , el va portar ja a crear una solitària “Transfiguration” que cal veure com a primer lliurament d’un díptic que l’artista completa ara amb aquesta altra “Hybridation” compartida amb Stéphanie Sant. I cal dir que les transformacions de “Transfiguracions” les trobareu fàcilment penjades a la xarxa, i resulten com a mínim tan fascinantment torbadores com les que ara Oliver practica en parella.
Ja que Sagazan és també pintor, deixeu-me dir que en els rostres deformats que de Sagazan va esculpint damunt el seu propi rostre , em sembla reconèixer quelcom d’aquells rostres desdibuixats que sovint semblen amagar un crit d’angoixa tan característics de l’obra de Francis Bacon. Com el genial pintor britànic, també Olivier transmet així l’ansietat de la identitat que no pot quedar fixada en una única expressió; les capes i més capes de pintura i fang en constant transfiguració que s’oculten sota les aparences d’un rostre aparentment ben delimitat. I això , al solitari espectacle anterior , acabava fen-te veure allò monstruós a què pot donar origen l’estranyesa d’estar al món a la que tantes voltes li dona aquest potentíssim creador.
Ara, l’estranyesa se’ns presenta compartida. I posats a buscar un altre referent pictòric, em ve al cap la surrealista presència d’aquell parell de quadres pintats per René Magritte amb el títol d’ “Els amants”, en els quals una parella amb el cap cobert amb un tela es fa un petó impossible sense cap mena de contacte físic, o – en la segona versió- resta mirant l’espectador mentre oculta sota la tela la seva pròpia mirada. Diuen que Magritte va pintar aquestes obres tenint molt present la tensa incomunicació que mostraven els seus pares quan ell era un nen. I la tensa incomunicació, la simbiosi forçada dels dos caps que primer semblen fusionar-se amorosament però que acte seguit semblen expressar el pes feixuc d’haver-se convertit en una única pesada massa, la visualitza alhora de Sagazan de forma contundent. El creador , a l’hora de presentar l’espectacle, tira mà d’una cita d¡Antonin Artaud en la qual l’apòstol del Teatre de la crueltat afirmava “Encara no estic segur d’on es poden situar el límits entre el cos i el jo humà “ . De Sagazan esborra els límits, mostrant-nos tal i com ell mateix indica el conflicte que s’estableix entre diàleg, fusió , rivalitat i amor. La difícil (impossible?) relació amb l’altre visualitzada a “Hybridation”,reflecteix la difícil (impossible?) relació amb un mateix que visualitzava “Transfiguration”. I deixa pas a aquell moment en el qual la manipulació dels materials projecta tota l’agressivitat violenta que subjau sota la difícil convivència amb els altres externs i interns. El tens tram final de la proposta, materialitza la fantasia de destrucció. I et deixa amb aquella ambigua sensació que saben provocar-te els creadors que toquen els racons més foscos de l’existència... però que ho fan amb el talent de deixar-te amb ganes de més. Serà cosa de tornar a revisar les imatges de “Transfiguration”.
