I due Foscari

informació obra



Intèrprets:
Plácido Domingo, Aquiles Machado , Liudmyla Monastyrska , Raymond Aceto, Josep Fadó, Maria Miró , Joan Prados, Xavier Comorera
Músics:
Orquestra Simfònica Gran Teatre del Liceu, Cor del Gran Teatre del Liceu
Autor:
Josep Palau i Fabre
Direcció:
Jordi Coca
Sinopsi:

Verdi ja començava a ser Verdi quan va estrenar I due Foscari (1844), però va ser la seva època més dura de treball, que ell mateix va anomenar «anni di galera». La seva sisena òpera era la més dramàtica que havia fet fins aleshores. La crítica de l’època va dir que cadascun dels personatges ja tenia «idioma propi» i expressava passions pròpies. La història, basada en l’obra homònima de Lord Byron, relata els últims dies del dux de Venècia, que ha de decidir entre l’obligació com a governant i l’amor pel seu fill, acusat d’assassinat: la raó d’Estat o l’amor de pare. Verdi pensava estrenar-la a La Fenice, però la direcció, pressionada per la censura, la va considerar inapropiada: el llibret descobria les intrigues del poder precisament a Venècia, la rebotiga de la política, amb alguns dels seus protagonistes influint encara, com la mateixa família Foscari. L’estrena es va traslladar a Roma. 

Òpera en tres actes. Llibret de Francesco Maria Piave basat en la novel·la "The Two Foscari" de Lord Byron. Música de Giuseppe Verdi. Estrenada el 3 de novembre de 1844 al Teatro Argentina de Roma. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 12 de maig de 1847. Darrera representació al Gran Teatre del Liceu, el 13 de novembre de 1977.

Crítica: I due Foscari

04/05/2015

PlácidoDomingo imposa el seu carisma

per César López Rosell

Era el seu debut com a baríton al Liceu però un rumor recorria la sala. Plácido Domingo no estava en plenitud de facultats. La directora artística del teatre, Christina Scheppelmann, es va encarregar de desfer el malentès: el divo cantarà tot i que es recupera d’una bronquitis i una traqueitis. Sospir d’alleujament entre els seguidors. El que va venir després ja és conegut. El longeu cantant de 74 anys, amb una intel·ligent administració dels seus recursos, va acabar posant dret un entregat Gran Teatre amb el seu rol en la melancòlica i fosca I due Foscari de Verdi, obra basada en una novel·la de Lord Byron.

 L’irrepetible artista, que el 2016 interpretarà al teatre 'Simon Boccanegra' coincidint amb el mig segle del seu debut al teatre de la Rambla, havia esgotat les localitats per a les dues funcions de la versió concert de la sisena òpera del compositor italià. Els dubtes que podia generar la seva actuació, precedida per les crítiques negatives de la seva estrena baritonal amb 'Ernani' al Met de Nova York, es van aclarir aviat. Domingo no estava recuperat, però el seu indubtable carisma en una obra en què domina l’expressivitat dramàtica li va fer guanyar la batalla.

 Plácido va començar una mica insegur, però va créixer fins a mostrar el millor del seu timbre, musicalitat i exquisit fraseig en el intens tercer acte amb l’ària de la renúncia, que va merèixer quatre minuts ininterromputs d’aplaudiments. L’artista es va emocionar després amb la prolongada ovació del final de la funció després d’haver viscut una nit en què hi va haver molt d’homenatge a la seva llegenda.

Malgrat haver de renunciar a l’escenificació de l’obra, cosa que hauria multiplicat les seves possibilitats dramàtiques, Domingo va encertar sempre el perfil del dux de Venècia i pare afligit per haver d’assumir la condemna del seu fill Jacopo (un discret Aquiles Machado). Però el més espectacular èxit canor de la nit va ser per a l’explosiva Liudmyla Monarstyrska (Lucrezia, esposa del condemnat) en el seu debut al teatre. El seu va ser un curs de cant. La ucraïnesa va exhibir una magnífica tessitura de soprano dramàtica de coloratura i un impactant registre agut.

De la resta del repartiment en destaca el baix Raymond Aceto com a malvat Loredano, mentre que Josep Fadó i Maria Miró van complir perfectament amb els seus rols. La correcta direcció de Massimo Zanetti, al capdavant de l’orquestra i els cors de la casa sobre l’escenari, va contribuir a equilibrar sempre el volum sonor de les formacions amb les veus.