Us agraden els chihuahues? Evidentment, el que està considerat com el goset més petit del món, li deu molt a Xavier Cugat: el fet que aquest català universal que tant va contribuir a “normalitzar” la presencia dels ritmes llatins a les grans produccions musicals de Hollywood acostumés a dirigir la seva gran orquestra portant la batuta a una mà i el lil·liputenc caní a l’altra, va contribuir força a que l’animalet es posés de moda entre la jet set i la gent del món de l’espectacle. Però també Cugat li devia molt al chihuahua, si tenim em compte que era propietari d’una empresa que es dedicava a la cria d’aquests animalets , adquirits sovint pel mateix públic que gaudia, per exemple ,de les seves vetllades al llegendari hotel Waldorf Astoria de Nova York: ni Greta Garbo – tan dramàtica i nòrdica ella , a la majoria de les seves pel·lícules- es va resistir a posar-se a ballar en aquell saló, tot seguint el ritme de Cugat!
I és que com diu Diego Mas Trelles, el director del documental “Sexe, maraques i chihuahues” que podeu trobar al servei A La Carta de TV3, Cugat “tenia talent no solament com a músic, sinó també per fer del seu nom una marca. I alhora, tenia talent per a descobrir altres talents”. Uns talents als quals cal afegir el de haver aconseguit guanyar-se l’afecte i l’amistat de celebritats tant llegendàries com ara el gran Caruso, el mític tenor que va facilitar que Cugat pogués arribar a trepitjar l’escenari del Carnegie Hall molt abans de convertir-se en una celebritat. O Charles Chaplin, de qui en va fer una de les seves delicioses caricatures. O Rodolfo Valentino, el latin lover per excel·lència del cinema mut la sobtada mort del qual va provocar quadres d’histèria i algun que altre suïcidi entre una legió de dames enamorades ... sense oblidar els sospirs desesperats de més d’un cavaller. Va ser Valentino qui, fascinat per la forma de tocar de tocar el violí de Cugat, i quan aquest encara no s’havia convertit en una estrella del “show business”, el va contractar per a que li posés música en directe al plató on ell estava rodant “Els quatre genets de l’apocalipsi”.Amb amistats com aquestes i amb un currículum i un anecdotari com el seu, Cugat pot ser vist també alhora com el lúdic coprotagonista i el testimoni privilegiat de tota una època. I aquí, és on l’agradable nit tropical que ens ha proposat el Grec amb “I Sing a Song About Bananas” es queda curta... i acaba semblant un petit aperitiu , malgrat que el personatge homenatjat es mereixi en realitat un bon daiquiri o el millor dry martini ben sec.
Entenguem-nos. No cal ni dir que amb els temps que corren, sempre s’agraeix trobar-te a l’escenari tota una gran orquestra ( la Original Jazz Orquestra del Taller de Musics), i un grapat de bons professionals amb ganes d’evocar l’atmosfera d’aquelles sales de ball ben plenes de “celebrities” de les de debò. O d’aquells platós cinematogràfics en els quals l’insuperablement elegant claqué de Fred Astaire dansava del bracet d’aquella altra Rita Hayworth de la que Astaire va arribar a dir que havia estat la millor parella de ball que havia tingut ( i que Astaire et digui això, equival a tocar el cel de les coreografies). I tampoc cal posar-se a filar prim pel que fa a les trobades creatives reals i les que trobem a l’escenari. Així, quan Anna Moliner ( convertida una mica en totes les muses de Cugat amb la gràcia que acostuma a posar-hi a tot el que fa, però potser amb un excés de to caricaturesc) es fica precisament sota la pell de Rita Hayworth per tal de lluir aquells guants amb els quals “Gilda” va escandalitzar i/o provocar fantasies eròtiques a tota una generació - insinuant un conat de striptease mentre canta “Put the Blame on Mame”-, en realitat està evocant un moment mític en el qual Cugat no hi va tenir res a veure. Com, i seguint amb Rita, tampoc no hi ha cap relació entre Cugat i el sensacional tema “Bewitched, Bothered and Bewildered” que la Hayworth interpretava a la pel·lícula “Pal Joey”.
Però aquestes llicències sense importància que fins i tot poden ajudar a situar encara millor els personatges que passen per l’escenari, no poden ocultar les limitacions d’una dramatúrgia massa prima , massa puntual, massa mancada d’un puntet més de context. Cugat, com queda clar, va ser una figura prou sucosa com per haver-li extret molt més suc a la banana. Curiosament, Helena Tornero , a l'hora de presentar l'espectacle, declarava que aquest volia anar més enllà de la imatge plena "de superficialitat i lleugeresa pròpia de Hollywood" que tenim de Cugat. Doncs en aquest sentit, gairebé podríem dir que es produeix l'efecte contrari: Cugat queda desdibuixat , presentat mitjançant uns breus apunts tirant precisament a massa superficials...fins i tot donant per fet la lleugeresa que requereix una agradable festa amb aires tropicals.
