És un
gust arribar al Mercat de les Flors a mitja tarda, en la tercera
jornada del Sâlmon, i anar escoltant d'amics i de coneguts opinions
contrastades d'algunes de les coses que de moment s'hi han pogut
veure. De totes elles, sembla que les intervencions de Sònia Gòmez,
a partir del seu espectacle Ballarina,
al MNAC estan tenint molt bona acollida. No és d'estranyar! Hi ha
també comentaris divergents sobre altres propostes. I això és bo:
un bon festival ha d'ensenyar les fortaleses i les debilitats de les
noves creacions i, en particular, d'aquesta aposta singular que fa el
Sâlmon: sumar (o multiplicar) la dansa amb molts altres llenguatges
creatius. La resposta del públic, el magnífic ambient que es viu, i
les discrepàncies de parer certifiquen la consolidació del cicle.
A la
Sala Pina Bausch arribava “Idiot-Syncrasy” d'Igor and Moreno,
precedit de diversos reconeixements arreu. Es tracta d'una sòlida
proposta, perfectament incardinada en l'esperit del Sâlmon, que és
capaç de mantenir una fascinant repetició en el gest coreogràfic,
autèntic puntal de la peça per la demostració de resistència que
els dos ballarins despleguen a través d'alguns balls inspirats en
tradicions populars sardes i basques. Mentre que en l'altra part de
la balança pateix d'una dramatúrgia escassa, sense gaires novetats
en l'hora de durada de l'espectacle, la qual cosa genera una sensació
d'excés.
El punt
més destacable és la interpretació dels dos ballarins perquè amb
el material de què disposen són capaços de generar diversos estats
de simpatia, adhesió, comprensió i patiment per l'esforç que fan
al llarg de la funció. Un petit detall on compateixen amb el públic
una beguda, encara fa més robusta aquella comunió. En el perfil del
significat de la peça, i al fil del seu títol, és difícil trobar
una manera més clara de presentar tradició, cultura i identitat com
a sinònims de conservadorisme, més aviat allunyades de qualsevol
impuls de canvi, poc avesades a la impermeabilització. I aquesta
reflexió necessària, només matisada en els darrers moments de
l'obra per la incorporació de la matèria sensible, l'adscripció
emocional representada per la necessitat humana de sentir-se part
d'un col·lectiu, informa molt adequadament del problema al qual
s'enfronten: la cultura (i la societat que la sustenta) com a
instrument necessari de cohesió, però també problema per
l'excessiva diferenciació que produeix amb els altres.
Abordar
aquesta qüestió és pertinent i fer-ho de la manera com la ballen,
una sorpresa. Tot i que hi ha una simplificació d'enunciat. Les
coses, ho sabem tots molt bé, no són tan lineals. I des d'aquesta
perspectiva, “Idiot-Syncrasy” queda limitada per l'aposta
coreogràfica: la repetició explica amb claredat el punt de partida,
però no permet el dibuix d'altres línies argumentals que
assegurarien un millor calatge, més profunditat al tema. Allargar
aquesta poca dramatúrgia i aquestes condicions quasi extremes de
resistència física, fa que un s'acabi rendint a la interpretació,
però es troba en falta una densitat general més sòlida.
