“Les malalties son el camí més curt que té l’esser humà per arribar a ell mateix”. Aquesta sentència que ara recupera la creadora escènica Séverine Chavrier, la va deixar dita Thomas Bernhard. I Bernhard tenia motius per fer una afirmació d’aquesta mena: ell mateix havia conviscut amb la malaltia des de la seva adolescència , i es va passar la resta de la seva vida tenint molt present la sentencia de mort decretada per una tuberculosi que el va portar a residir al llarg de quatre anys en un sanatori situat als voltants de la ciutat de Salzburg. Va ser en aquest espai tan semblant al que Thomas Mann dibuixa a la seva incommensurable novel·la “La muntanya màgica” , on el futur autor de “La plaça dels herois” va començar a escriure. I al seu muntatge teatral inspirat per la cèlebre obra de Bernhard “La calera “ , Chavrier introdueix també ,mitjançant unes velles fotografies, la connexió entre els personatges que viuen reclosos en aquest vell forn de calç envoltat per la neu, i el decorat en el qual Mann situava el seu magistral relat; el decorat en el qual Bernhard va començar a servir-se de l’escriptura per tal de reflectir amb sagnant ironia les mediocres febleses de l’espècie humana, recordar-li a la seva austríaca pàtria l’amarg passat nazi que intentava ocultar amb la dolçor del pastís Sacher, i arribar a la conclusió que l’essència mateixa de la vida, es troba en el fet de saber-se condemnada a mort. Per cert: la casualitat ha volgut que aquesta estrena teatral , hagi vingut a coincidir amb el cicle de sessions que el Teatre Lliure ha iniciat per tal de commemorar el centenari d’ “A la recerca del temps perdut”. Vet aquí que Marcel Proust i la seva obra magna, venen a donar-li també la raó a Bernhard, perquè també ell, sabia molt bé el que significava convertir-se en captiu de la malaltia: cal recordar que Proust es va passar gairebé les dues darreres dècades de la seva existència reclòs a casa seva , patint greus atacs d’asma, i convertint un llit en l’epicentre de la seva vida creativa, i en l’espai en el qual venien a confluir tots els records que acabarien convertint-se més tard en sublim lletra impresa.
La malaltia rosega alhora tant per dins com per fora al Konrad i a la seva dona, els dos únics habitants de la calera imaginada per Bernhard. Ella, precisa d’una cadira de rodes per moure el seu cos mig paralitzat i cada cop més depenent . I ell , està posseït per una d’aquelles obsessions que ho paralitzen tot , tret d’allò que tingui a veure amb el centre obsessiu de tota la seva l’existència. En aquest sentit , en Konrad forma part d’aquella galeria de personatges bernhardians que es creuen destinats a assolir els més alts cims de la creació i el pensament intel·lectual, sense adonar-se’n mai de la frívola banalitat condemnada al fracàs de tan altes pretensions. En Konrad se sap destinat a escriure el tractat definitiu sobre l’oïda que el món està esperant. Posseïdor d’una capacitat auditiva desmesurada ( com a mínim, aquesta és la percepció que ha acabat desenvolupant la seva obsessió) , en Konrad té ficats dins del seu cap totes aquelles dades, tots aquell informes científics i totes aquelles deduccions i reflexions filosòfiques que el portaran a plasmar per escrit tan ambiciosa obra. Però li falta aquella paraula inicial que vingui a fer funcions de clau capaç d’obrir-li la porta a tant coneixement acumulat. Per això ha buscat com a residència una antic forn de calç solitari reconvertit en habitacle : la solitud i el silenci, li serviran sens dubte com a estímul per a fer realitat el seu projecte. Però què en pots esperar de la solitud, quan la tens que compartir amb aquesta dona teva amb la qual abans havies viatjat per mig món, i que ara s’ha convertit en una càrrega feixuga que , d’altra banda, no creu gens en tu? On es troba el silenci, quan la senyora Konrad es passa el dia tocant la campaneta i reclamant a totes hores la teva atenció?
Així les coses, no és estrany que les coses acabin tal i com comença l’espectacle de Chavier: amb un acte de violència domèstica que ha portat a l’assassinat de la senyora Konrad a mans del senyor Konrad. Un crim que donarà peu a una investigació a la qual Chavrier ( com feia fa poc Albert Tola referint-se a la seva peça teatral “El Palmeral”) atribueix connotacions Rashomon: tal i com passa a la seminal pel·lícula de Kurosawa, també en aquest cas, la veritat impossible dels fets sobre els quals s’especula , estarà sotmesa al molt diferent punt de vista que defensi cada testimoni. Tal i com ho veu Chavrier, Bernahrd es diverteix al llibre mostrant aquestes radicals divergències. Però el que ella ha tractat de fer és servir-se d’aquest punt d’investigació , per tal d’anar reconstruint els mesos anteriors als fets ,tot partint “de visions premonitòries, d’amenaces tàcites o inconscients, de coquetejos desitjats amb la mort”. Chavier adopta doncs un punt de partida conceptual radicalment diferent a aquell del qual se’n servia l Krystian Lupa al seu emblemàtic espectacle basat en aquesta mateixa novel·la. Però , enxampada en excés pels més que notables recursos audiovisuals i escenogràfics dels quals disposa, inicia la seva proposta omplint l’escenari de confusió, paraules sovint sotmeses a deformacions inintel·ligibles, i personatges ocults darrera inquietants màscares que deambulen sense objectiu precís per les imatges que vèiem bàsicament mitjançant l’ull de la càmera. Chavrier posa en perill l’interès global del seu muntatge al llarg d’aquest primer acte que tendeix a provocar un desconcert un xic molest. I que , en gran mesura, s’oblida de prestar li al Konrad i a la senyora Konrad l’atenció que es mereixen. La directora s’obstina durant aquest primer tram en negar lis el seu paper protagònic, sense que la resta d’acompanyants traspassin mai tampoc l’aparença de semblar ninots sense rumb.
Les coses milloren notablement després d’un descans que, com passa també abans de l’inici del tercer acte, provoca un nombre notable de desercions. I crec que aquesta segona tongada ja no està ni de lluny justificada, malgrat alguns titubejos, i malgrat que la directora segueixi dedicant-li massa atenció a unes presències secundàries sovint desaprofitades :ho fa fins i tot de forma poc justificada poc abans del desenllaç, quan portem ja quatre hores de representació; aquí, s’imposa fer-li certa reestructura a la dramatúrgia. Però el cert és que al llarg d’aquest tram, els Konrad sí agafen veritable embranzida , i la logística tecnològica del muntatge, sí acaba creant l’atmosfera terriblement inquietant que s’estava buscant. Diria que segueix sent el pes del mal resolt primer acte, el veritable culpable d’aquesta segona onada de públic fugitiu. I diria també que Chavrier està encara a temps de remeiar algunes de les febleses que ataquen una proposta en la qual la directora, introdueix també dos notoris referents cinematogràfics . Chavrier troba de forma encertada que existeix un evident paral·lelisme entre aquest Konrad obsessionat en escriure l’assaig científic sobre l’oïda més important de la nostra època (per no dir de tots els temps), i aquell Jack Torrance de “The Shinning”, obsessionat en escriure la seva gran novel·la, no ja a una calera, sinó a un immens hotel buit totalment aïllat per la neu. Llàstima d’aquesta dona seva , d’aquest fill seu, i d’aquests fantasmes residents a l’hotel que no li permeten sortir del laberint creatiu , i l’obliguen a intentar fer-se pas a cops de destral!. L’espai escènic sotmès a constants tempestes de neu dissenyat per Louise Sari , envoltat d’arbres i contemplat per la mirada impassible d’un gran cérvol i de la seva descendència, sap com crear un bon cordó umbilical amb l’espai mental d’aquell Torrance que ens contemplava amb els ulls de Jack Nicholson, i provoca en l’espectador un terror no massa diferent al que pot provocar el Konrad més desfermat.
D’altra banda, Chavrier ha volgut tenir també presents a l’actriu que s’ha quedat muda a l’escenari l la infermera que té cura d’ella, les dos protagonistes de l’extraordinari film de Igmar Bergman “Persona”. Tot i que en aquest cas, el paral·lelisme no funciona tan ajustadament, en gran mesura perquè el personatge de la infermera que s’ha inventat Chavrier ( Bernhard prescindia d’aquesta ajuda externa), queda reduïda a un registre grotesc una mica superflu. Ella, forma part també de les mancances que presenta aquest espectacle . I que , per contra, sovint són compensades per la magnífica aportació musical que ofereix Florian Satche ( a ell li deu el muntatge un grapats dels seus millors moments), per la potència d’aquesta escenografia subjecta també tota l’estona a contundents maltractaments físics que la deixen feta pols, o per la precisió i la força de la creació videogràfica signada per Quentin Vigier que es projecte a diferents nivells de profunditat. Això, sense oblidar-nos d’un coloms en perill d’acabar rostits quan la parella protagonista es lliura a la fantasia gastronòmica, d’ un corb que sembla haver-se escapat d’un poema d’Edgar Allan Poe o d’un espectacle de Baró d’Evel. Tot aquests ingredients, acaben donant-li forma a un espectacle tan notable com notablement descompensat ;un espectacle en el qual sovint es perd una mica el fil que condueix cap a l’inconfusible univers Bernhard, encara que pel camí, produeixi un grapat d’imatges impactants .
