Estrena internacional i absoluta a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb la versió teatral de la novel·la «El forn de calç», escrita el 1970 per Thomas Bernhard (Herleen, Països Baixos, 1931 - Gmunden, Àustria, 1989) i que la dramaturga, directora, música i artista disciplinar Séverine Chavrier (Lió, França, 1974) ha creat amb una mirada molt personal i singular sobre els personatges i l'ambientació escenogràfica.
Un muntatge arriscat i dens, inquietant, tenebrós, agosarat. No només pel seu contingut —Thomas Bernhard no és un autor per agafar amb pinces sinó amb un bon correatge de seguretat!— sinó també per la concepció escènica, l'exigència que demana dels tres intèrprets i, cal dir-ho, la durada: quatre hores i mitja en conjunt que, pietosament per als espectadors, la directora divideix en tres actes d'una hora i deu minuts aproximadament, amb dos entreactes generosos de vint minuts cadascun.
¿Cal donar excepcionalment una pista de la sinopsi? En aquest cas és imprescindible: En Konrad i la seva dona (afegim que Bernhard diu també que és la seva germanastra) està invàlida després d'un error mèdic en el tractament. Els dos viuen en un edifici mig enrunat, fora de servei —La Calera, en diuen—, un antic forn de calç en un paratge boscós i abandonat. A fora hi ha avets alpins, de tant en tant neva i de tant en tant hi ha caçadors, fins i tot s'hi veu un cérvol.
En Konrad està fent un estudi sobre l'oïda i cal que estigui en un espai aïllat com és l'interior del forn on el silenci li dóna la màxima sensibilitat científica. Fa anys que vol deixar el llegat escrit de la seva investigació, que només té enregistrat al seu cervell, però la seva dona, de qui ha de tenir cura, no li dóna el suport que necessita a més de representar-li una càrrega a causa de la invalidesa.
No és cap secret desvelar-ho —la novel·la de Bernhard es considera la seva obra mestra i el muntatge també ho desvela només arrencar—: la nit de Nadal, en Konrad mata la seva dona amb una escopeta. I aquí és on la directora Séverine Chavrier aporta la seva especulació dramatúrgica introduint un personatge aliè a l'original de Thomas Bernhard, una infermera o cuidadora que acaba sent una mena d'objecte de les intencions criminals d'en Konrad.
Amb aquesta aportació, Séverine Chavrier apel·la a una realitat contemporània, després de la pesta del coronavirus, dels confinaments i els aïllaments, afegits a les demències senils o invalideses que afecten moltes famílies i que no troben el suport i les ajudes promeses que els caldrien. Una escena, en aquest sentit, farcida de papereig burocràtic n'és una al·legoria.
Diguem també que l'atmosfera tenebrosa i desoladora d'«El forn de calç» té també un ressò especial ara mateix en un moment de desequilibri de la pau europea i mundial arran de la invasió criminal del tirà Vladímir Putin sobre la població refugiada d'Ucraïna. No només un rètol inicial del sobretitulat del TNC recorda el suport de la institució amb Ucraïna sinó que és difícil prescindir de les notícies dels bombardejos que a cada entreacte assalten les notificacions dels mòbils de cadascú.
Séverine Chavrier ha titulat el seu muntatge «Ils nous ont oubliés» (“S'han oblidat de nosaltres” diu en un moment donat en Konrad dins del seu deliri). És així: ell i la seva dona són dos éssers enclaustrats al forn de calç, lluny de l'urbs, lluny dels serveis, deixats de la mà de déu, on ni les màquines llevaneus s'acosten quan hi ha nevada.
Séverine Chavrier, que va preparar aquest muntatge en ple confinament pandèmic i que no ha pogut estrenar fins ara mateix acausa de les restriccions —l'estrena de només dues funcions ha estat mundial a Barcelona abans d'una gira que la portarà al Théâtre de l'Odeon - Théâtre de l'Europe de París, entre altres espais escènics de França i Portugal—, explota al màxim la lectura que s'ha fet de l'obra de Thomas Bernhard: una al·legoria o una denúncia, si es vol dir així, sobre la malaltia mental, la paranoia, els maltractaments domèstics i els abusos experimentals de la ciència.
El muntatge té un component escenogràfic tan simple com espectacular que els personatges de l'obra s'encarreguen de malmetre a cops de destral fins a deixar-lo com una soll en una imatge final abans del fosc que marca la desolació i l'enfonsament de tota una vida. I hi ha sobretot un component de so essencial, d'aires terrorífics a vegades, en el disseny del qual ha intervingut també la mateixa Séverine Chavrier, i un component musical interpretat en directe —obra de Florian Satche— que acompanya la seqüència de laments, esgarips, crits de desesperació i que es podrien qualificar de no-narrativa, creant una banda sonora que es fa protagonista de tot el muntatge.
Séverine Chavrier, preguntada per les referències que podia tenir la seva versió de la d'«El forn de calç» que el 2007 es va veure aquí, al Festival Temporada Alta i també en gira internacional, a càrrec de Krystian Lupa amb la companyia del Teatre de Cracòvia, admet la seva admiració pel director polonès, però no amaga que veu molt diferent la mirada que va fer Lupa de Thomas Bernhard. Per Séverine Chavrier, Krystian Lupa veu l'obra «El forn de calç» amb un caràcter més místic, cosa que ella no comparteix i opta per una dimensió més melancòlica, gairebé tintada de farsa. Séverine Chavrier admet que la primera vegada que va pensar en aquesta obra de Thomas Bernhard, li feia molt de respecte perquè Krystian Lupa, que per ella és un gran referent, ja l'havia treballada abans.
Quinze anys després, la posada en escena de Séverine Chavrier efectivament juga amb la combinació de projeccions enregistrades en escenaris interiors i projeccions de vídeo en directe que, en un moment donat, s'aparellen i trenquen el miratge entre pantalla i realitat amb les escenes dels mateixos tres intèrprets. Un treball exigent i dramàtic de l'actor Laurent Papot (en el paper de Konrad) i el de la seva dona invàlida (l'actriu Marijke Pinoy), al costat del treball de l'actriu Camille Voglaire, que interpreta el paper de la infermera o cuidadora a més d'altres personatges caracteritzats amb màscares que la fan irreconeixible. I encara cal esmentar uns “personatges” secundaris i espontanis: una troupe de coloms que parrupen pel forn de calç i un tenebrós corb negre que picosseja les engrunes de la taula —art de doma i ensinistrament de Tristan Plot— i que, per uns moments, porta a la memòria alguna de les últimes propostes de teatre-circ de la companyia franco-catalana Baró d'evel.
Cal dir que «Ils nous ont oublié» de Séverine Chavrier no és un espectacle fàcil per als espectadors. L'exigència de la companyia demana també l'exigència de l'auditori. També cal advertir que el muntatge puja de to escènic i fins i tot millora a cadascun dels tres actes. A la duresa del primer acte —alguns espectadors emigren a l'entreacte—, s'afegeix un cert aclariment en el segon acte —més espectadors que emigren en el segon entreacte— fins que el millor clímax s'obté en el tercer acte —justament quan almenys la meitat dels espectadors ja han fet un mutis discretament.
Llàstima de la fugida. En espectacles com aquests, cal donar un vot de confiança al seu creador, a la seva creadora en aquest cas, Séverine Chavrier. I fer ús de la paciència per esperar el desenllaç. Sovint, l'espera, que es fa llarga, acaba compensant el temps invertit. Ja ho diu aquella cançó poètica del recentment desaparegut Pau Riba i que cantava Maria del Mar Bonet: «Oh, que llarga que es fa sempre l'espera, quan s'espera que vindrà el pitjor; i que trista i que llarga és l'espera, quan s'espera la mort de l'amor». En Konrad i la seva dona invàlida també fan una llarga espera abans de convertir en calç la seva pròpia vida. (...)
