IMA. Komoco

Dansa

informació obra


Companyia:
Komoco
Direcció:
Sofia Nappi
Sinopsi:

Uns ancians ballen alegrement, vestits amb armilles i tirants, amb grans màscares de rostres arrugats, afables, que contrasten amb la sorprenent agilitat dels seus cossos. Per què ens sentim com a titelles en les nostres vides?

IMA centra l’atenció en el moment present, amb una dansa magnètica que és tot un homenatge a la vida. IMA és un terme japonès que fa referència al “moment present”; en hebreu i arameu també significa “mare”, i fa referència al fet de renéixer i renovar-se.

Komoco té la seu a Itàlia, fruit de la col·laboració entre dues germanes que compartien la passió per l'art: Sofia Nappi, coreògrafa i intèrpret, i Alice Nappi, violinista i compositora. Actualment, la companyia dirigida per Sofia, juntament amb Paolo Piancastelli i Adriano Popolo Rubbio, té un paper rellevant en l'escena de la dansa contemporània internacional.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: IMA. Komoco

13/03/2024

La companyia Komoco passa pel Dansa Metropolitana

per Júlia Vernet Gaudes

Un espectacle que no em va convèncer va ser IMA de la companyia italiana Komoco, dirigida per Sofia Nappi, que es va poder veure al SAT!. El problema principal de la peça és que tenia dues parts totalment inconnexes: una primera més teatral que presentava els cinc ballarins com a persones grans (amb unes màscares molt ben fetes), però, de sobte, un cop es treien la màscara, la resta de l’espectacle va ser només coreografia, sense cap altra referència als ancians que havien aparegut al principi. Malgrat que la música de la primera part era força encertada, perquè encadenava cançons antigues, sobretot italianes, que podrien haver despertat la sensibilitat de qualsevol persona gran; la segona part era una música molt més abstracta, que ja no tenia res a veure amb l’anterior, i de la mateixa manera, les escenes se succeïen sense un fil conductor clar. Si bé la companyia compta amb uns ballarins (joves) excel·lents i plens d’energia, sento que la seva interpretació no podia anar més enllà de la superficialitat del discurs de l’obra que després explicaven a la postfunció. Tinc la sensació que el comentari “la dansa només s’ha de sentir” (que jo mateixa puc haver expressat o defensat en més d’una ocasió), comença a estar exhaurit, i torna a ser necessari jutjar més enllà de la imatge i les sensacions, perquè sinó, donem banda ampla a propostes del tot superficials emmascarares en pretensions merament experiencials.

D’altra banda, si ja no em va convèncer el plantejament de la peça, la semblança de l’estètica i estil coreogràfic amb la peça Dancing Clowns del coreògraf israelià Hoffesh Schechter (amb qui Nappi va complementar la seva formació), no hi va ajudar: camises amples, llums de contra, simulació del moviment de titelles, colors pastel, fins i tot la banda sonora de la segona part té musicalitat molt semblant.