El debut a Barcelona de la companyia hongaresa Proton Theatre, amb seu a Budapest, fundada pel director teatral i cineasta Kornél Mundruczó (Gödöllö, Hongria, 1975), s'inclou dins la gira internacional que està fent amb el seu celebrat espectacle «Imitation of life», sobre el drama que envolta un desnonament. El plantejament amb el qual arrenca la història de la guionista i dramaturga Kata Wéber (Budapest, Hongria, 1980), muller del mateix director, sembla una metàfora de la realitat del carrer més quotidiana.
En les últimes hores prèvies a l'estrena del seu muntatge al Teatre Lliure de Montjuïc, al centre de Barcelona es vivia un desplegament paramilitar dels mossos per cobrir la comitiva judicial que desallotjava Casa Àfrica, al carrer Canuda, a tocar de la Rambla, i unes hores després, un col·lectiu okupava en una acció de protesta l'hotel d'aires colonials —per allò de la companyia de tabacs, les Filipines, el mecenes maleït marquès de Comillas i el seu encara més maleït conseller i administrador d'almoines mossèn Cinto—, l'hotel «1898», a la mateixa Rambla, edifici propietat de Núñez y Navarro.
Mentre tot això passava, a Montjuïc i al barri del Poble Sec, una apagada elèctrica de la tarda de l'estrena havia desconfigurat sense previ avís la digitalització del sobretitulat català de l'obra representada en hongarès fins a obligar els tècnics —després que algun espectador clamés en una reacció “linguahongaresofòbica” que no s'entenia res—, a cancel·lar la primera funció de les tres úniques previstes de la companyia. Allò que les hosts mercenàries de l'empresa de desnonaments Desokupa no sempre poden fer com prometen i voldrien ho aconsegueix en un plis plas de creuament de cables elèctrics l'imperi d'Endesa!
Dues úniques funcions de cap de setmana, doncs, han servit per conèixer els ets i uts de la companyia Proton Theatre en una aposta de circuit internacional que no es pot dir que hagi aconseguit omplir al cent per cent la sala gran del teatre de Montjuïc en una constatació del tradicional perfil d'interès baix dels espectadors d'aquí davant la curiositat del teatre vingut de fora.
I no es pot dir que el director i fundador de la companyia sigui aquí un desconegut del tot perquè la seva doble faceta de cineasta podria interessar també els cinèfils pel seu pas en diferents edicions del Festival de Canes, on va ser premiat, o alguna de les seves pel·lícules com «Fragments d'una dona», encara en catàleg a la plataforma Netflix, la història d'un part traumàtic que acaba amb un trencament de parella, o també «Evolució», també sobre qüestions familiars, i sempre amb la col·laboració del guionatge de la seva dona Kata Wéber, que parteix generalment d'obres teatrals anteriors.
A «Imitation of life», la companyia Proton Theatre, de Kornél Mundruczó, tracta la qüestió del racisme, la discriminació social, la pobresa, la fam i la humiliació moral que pateix una bona part de la població d'aquest segle. En aquest cas, l'autora Kata Wéber compta amb la dramatúrgia de Soma Boronkay i denuncien l'especulació i l'ofec que s'amaguen sovint darrere relacions de contractes de lloguer permesos per la llei sense comptar amb la degradació de qui en pateix les conseqüències.
L'obra té un aire de tragèdia contemporània que parteix d'uns fets reals. Els que va viure l'any 2015 la llogatera Lőrinc Ruszó, una mare gitana que va ser desnonada pels deutes que acumulava després que el líder d'un partit ultradretà la denunciés perquè havia punxat una connexió elèctrica a la xarxa. A la ficció, el barri on viu es converteix en un centre revalorat després que Budapest es converteix en la seu dels Jocs Olímpics. ¿A algú li sona tot això ni que vingui narrat en hongarès?
Una vegada més, com passa aquests últims dies arran de la invasió genocida del clan de Vladímir Putin, la ficció i la realitat es confonen, sobretot quan, parlant de l'ètnia gitana —ara que també s'ha commemorat el dia internacional del poble gitano— ha reviscolat la presumpta marginació que una part de la seva gent pateix quan vol fugir de la devastada Ucraïna cap a països veïns, similar a la que va patir l'ètnia gitana d'Hongria quan el país era de la Unió Soviètica i la que van patir abans els gitanos amb l'Holocaust nazi. La protagonista d'«Imitation of life» pateix una triple marginació: per la seva condició de dona, de gitana i de classe pobra, tan semblant a allò que va popularitzar en el seu dia Maria Mercè Marçal.
Kata Wéber, l'autora, i Kornél Mundruczó, el director, entren de ple en la figura d'un infant crescut en una família gitana, però que pel color de la pell no ho sembla, i que és víctima del rebuig d'infància al seu orígen que el portarà a intentar fugir de la seva identitat sense gaire èxit i amb un vessant incontrolable que l'aboca al crim. D'altra banda, utilitzen el perfil de la dona gitana soltera que ha de ser desnonada del pis de Budapest. L'executor del desnonament, un marmessor de la immobiliària que s'empara en una clàusula testamentària, es troba a la corda fluixa de la frontera entre la crueltat de l'acte i la consciència que el turmenta.
La posada en escena es reclou en una escenografia d'un habitatge sense gaires condicions i s'ajuda amb uns primers plans projectats, un recurs, el de la projecció, que el director utilitza com a cineasta, no per reproduir només allò que passa a l'escenari sinó també per afegir-hi un discurs propi.
Un muntatge que a pesar de la seva complexitat de contingut té una durada estàndard, noranta minuts —una altra influència del cinema—, contràriament a la tendència maximalista d'algunes de les últimes obres estrenades, i que ofereix una sorpresa imaginativa i enginyosa a la segona part quan es produeix el desenllaç del desnonament camí d'un presumpte punt i final de l'obra que no és ben bé el final esperat i que els espectadors viuen amb el cor estret en un puny perquè ni l'autora Kata Wéber ni el director Kornél Mundruczó cauen en la temptació de fer concessions ni a moralitats maniqueistes ni a maquillatges entendridors.
«Imitation of life» és, com el títol deixa ben clar, una “imitació de la vida” ni que aquesta “imitació” impliqui vivències violentes que ens atrevim a veure quan són com una pel·lícula però no voldríem viure quan passen de debò. (...)
