´Si sou una mica cinèfils i us agrada el cinema clàssic , de ben segur que el títol de l’aclamat espectacle de Kornél Mundruczó (ell mateix, un reeixit director cinematogràfic) que ara ha recalat al Teatre Lliure, us porta al cap les imatges d’una pel·lícula mítica. Parlo del sublim melodrama “Imitació de la vida”, que Douglas Sirk ( un dels grans mestres indiscutibles del gènere) va filmar l’any 1959, basant-se en la mateixa novel·la de Fannie Hurst que , d’altra banda, ja havia donat origen un quart de segle abans a una altra també ben notable pel·lícula de John M. Stahl.
Però tornem al mestre Sirk, perquè si Mundruczó ha decidit posar-li al seu muntatge aquest títol, ha estat precisament pensant en aquella pel·lícula situada per la BBC en el lloc 37 entre les millors mai filmades als Estats Units. I el cert és que, a simple vista (cal malfiar-se sempre d’aquestes primeres impressions), el film de Sirk es troba ubicat en un territori narratiu i estilístic ben allunyat del que ens proposen el creador hongarès i la seva dramaturga i coguionista habitual Kata Wéber, que, per cert, és també la seva dona. Sense anar més lluny: qui hagi vist “Pedazos de mujer”,el més recent film del tàndem, una producció de Netflix que li va proporcionar l’any passat a la seva protagonista Vanessa Kirby una molt merescuda nominació a l’Oscar, pot donar testimoni que el brutal part que constitueix l’eix vertebrador de la pel·lícula , es troba situat a anys llum de l’exuberant i sempre sumptuosa sublimació del dolor a través del melodrama que Sirk dominava a la perfecció. I d’altra banda, una altra de les especialitats de Mundruczó i Wéber, la trobem en la seva tendència a presentar temàtiques socials que sovint es decanten tant a la pantalla com als escenaris cap a un format proper al docudrama, tot tirant mà en el seu cas del realisme fantàstic que irromp espectacularment en aquesta mateixa “Imitation of Life”. I que a “Jupiter’s Moon”, la pel·lícula amb la qual Mundruczó va guanyar el premi gros al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges l’any 2017, portava a abordar el drama dels refugiats sirians tot convertint en protagonista de la història un noi capaç de saltar-se fronteres amb el seus poders levitatoris.
El cas és que una de les protagonistes de “Imitation of Life”, la pel·lícula de Sirk , és una noia de raça negra però pell blanca que, avergonyida dels seus orígens i de la negritud evident de la seva mare, i del tot conscient de les moltes oportunitats a les quals tanquen la porta aquests orígens, decideix renegar d’ells, i fer-se passar per blanca. Quelcom que, com us podeu imaginar, lluny de proporcionar-li el miratge de l’èxit social, la farà caure en una espiral de degradació , i la portarà a un terreny proper a la prostitució, després d’haver recorregut els cabarets amb pitjor fama del país. El “passing”, l’acte d’intentar ocultar les pròpies arrels racials servint-se d’una genètica blanquejadora, ha donat per cert origen a un grapat de ficcions que han reflectit aquesta realitat social derivada del racisme. La més recent, la trobem en la molt estimable pel·lícula “Passing” estrenada fa uns pocs mesos, i filmada per Rebeca Hall. Però n’existeixen referents tan clàssics com ara el film d’Elia Kazan “Pinky”, o aquella altre pel·lícula de Basil Dearden titulada “Crimen al atardecer ( Saphphire)” , filmada el mateix anys 1959 en el qual es va estrenar “Imitation of Life” , i considerada com una de les primeres pel·lícules britàniques que, tot servint-se d’un format propi del cinema policíac, van abordar amb rigor el tema del racisme patent i latent de la societat anglesa de l’època.
Doncs resulta que al “passing” , ocupa també un lloc molt destacat en l’espectacle de Mundruczó. I és que de fet, el seu mateix títol connecta per complert amb el “passing”. La persona que decideix ser percebuda com a membre d’un grup racial diferent al seu, és una persona que ha decidit també d’alguna manera viure ficada en una imitació de la vida, capaç de substituir aquella altra vida que li hagués tocat viure , si no hagués renunciat per complert a ella. I la renuncia, comporta sovint ( d’això també en trobaríem infinitat d’exemples, tant en els terrenys ficcionals, com en aquells altres extrets de la crònica informativa) el desenvolupament d’una actitud agressiva o fins i tot violenta, envers els orígens dels quals s’ha volgut fugir. La negació d’allò que un mateix és, convida a sentir un odi creixent cap a tot allò i cap a totes aquelles persones que actuen com a mirall, i em retornen la pròpia imatge. I aquest, és també un tema del tot present a l’espectacle de la companyia Proton Theatre, inspirat alhora en un cas real que, fa uns quants anys, va commoure la societat hongaresa. La víctima d’aquell acte extremadament violent, va ser un nen gitano. Però gitano, era també l’agressor, el responsable d’aquella agressió amb clares connotacions racials.
“Imitation of Life” s’inicia amb un llarg diàleg que poc a poc es va transformant en intens monòleg. I que, tot i tenir lloc al pis de Budapest amenaçat de desnonament que després acabarà obtenint la seva quota d’hipnòtic protagonisme ( i que ara es troba totalment ocult a la nostra mirada) , veiem només mitjançant el rostre en primer pla, enregistrat en directe i en blanc i negre, de la dona gran i d’ètnia gitana que ara corre perill de ser expulsada de la seva atrotinada llar. Aquesta dona, ha rebut la visita inesperada d’un “executor”, un “liquidador”, un home contractat per aquella mena d’empreses que s’encarreguen de fer aquesta mena de feines brutes. I és que aviat resultarà evident que , darrera aquest desnonament, en hi ha moltes de coses brutes, intervenció d’un líder de l’extrema dreta inclosa. Tal i com deia abans, som doncs davant d’una d’aquelles temàtiques socials punyents que venen a connectar amb força amb realitats ben properes, i que conviden al teatre document . I a mesura que la trobada entre l’intrús ”agent executor “ ( o com li vulgueu dir) i la dona ,es va transformant en un monòleg a cor obert i a càmera oberta d’aquesta última, comença a fer-se aclaparadorament present el protagonisme que el factor racial està tenint en aquest preavís de desnonament immediat. I també, comença a evidenciar-se la violència amb la qual el fill de la dona ha optat per un “passing” que l’ha portat a intentar esborrar per complert aquells trets físics que encara el podien relacionar amb els seus orígens ètnics, renegar de l’entorn familiar, i residir a l’hotel de Budapest en el qual es prostitueix... i en el qual alimenta també potser les fantasies eròticament romàntiques de persones que el rebutjarien amb fúria , si coneguessin les seves arrels romanís.
Acabat aquest monòleg que , des del punt de vista textual , constitueix el moment més potent de l’espectacle, s’aixeca finalment la pantalla que operava una mica com a teló. Ara, ja tenim accés a totes les interioritats d’aquest pis desolador ,visualitzat amb clara voluntat hiperrealista. I ara, arriba el torna al que constitueix el moment més potent de l’espectacle, des del punt de vista escenogràfic: el moment en el qual l’hiperrealisme , queda expulsat de l’escenari . L’agent judicial més o menys extra oficial abandona el pis ,deixant a la seva ocupant en un estat físic tirant a lamentable. I a l’espera d’una ambulància que , si hi ha sort, trigarà setanta-cinc minuts en fer acte d’aparició : aquí Katar Wéber tira gairebé mà de l’humor negre , per tal d’oferir un sarcàstic comentari sobre la realitat sanitària del seu país. I llavors, aquest pis buit comença a capgirar-se per complert; a donar una volta de 360 graus que farà caure tots els estris acumulats als calaixos de la cuina, tots els llibres que desborden les prestatgeries, tots els objectes i records personals que venen a resumir les vides de les persones que l’han habitat. Mundruczó converteix aquest gir complert en una tremendament potent metàfora visual del no menys complert desordre vital que segueix a un desnonament . I el desori general té tanta força i resulta tan aclaparador, que diria que després d’ell, la dramatúrgia tampoc no acaba de trobar el punt d’equilibri que necessitaria la proposta per a seguir avançant, tot i les troballes que ens segueix deparant la proposta, i les notables i notablement fantasmagòriques atmosferes dramàtiques que seguirem trobant dins tan caòtic interior. En aquest nou tram de l’espectacle, el protagonisme recau en una mare i un fill lliurat al mutisme que, de la mà del recuperat agent immobiliari, estan destinats a convertir-se en els nous llogaters de la misèria. I tant la deteriorada relació d’aquest grup familiar ( en el qual , per cert, hi podríem trobar alhora certa relació amb la deteriorada convivència que la molt blanca Lana Turner de la pel·lícula de Sirk acaba tenint també amb la seva no menys blanca filla adolescent) , com el retorn del fill pròdig lliurat al “passing”, semblen prometre una entitat dramàtica que no acaba de fer-se realitat. Tot i que tant el monòleg inicial, com el sensacional efecte produït per l’habitacle giratori, com la notable capacitat per defugir els llocs comuns i endinsar-se per les terrorífiques mancances d’una societat permanentment deficitària utilitat un llenguatge escènic gens convencional , facin d’aquest muntatge una esdeveniment teatral ben remarcable.
