El teatre d’objectes és una mina d’or.
Freqüentment (com els titelles) s’associa al teatre infantil, però ni de bon
tros es reclou a aquest segment d’espectadors. “Habitualment” el veiem donant
vida a elements inanimats que, per exemple, es doten d’ulls per a l’ocasió i es
posen a la pell dels personatges. D’altres vegades es combina amb una part del
cos del manipulador, ja siguin mans, dits, cames, peus, el melic... I encara (i que per molts anys!) no ho hem vist
pas tot. Les seves possibilitats són tantes com capacitat d’imaginar i dur-ho a
escena tingui l’artista i és agraït, perquè ofereix l’oportunitat de descobrir diferents
tècniques, de veure coses noves.
A ‘In Memoriam’ la companyia gallega El
Retrete de Dorian Gray brinda una valuosa troballa: teatre d’objectes amb fotos
antigues, una aposta que els va com anell al dit per construir una història
sobre la memòria. Però així com les imatges són un canal excel·lent per perpetuar
el record, per si soles –l’espectacle és sense paraules– no són suficient per
fer entendre el conjunt de trifulgues que viu el protagonista, un fotògraf que
acaba de morir i lluita amb el seu propi món per no caure en l’oblit.
L’argument voleia difús entre el ball d’objectes, música i llums, però no hi fa
mal ja que, més que per conèixer els detalls del curiós periple, el muntatge atrau
per la sorprenent posada en escena que anteposa l’aspecte visual al narratiu.
Amb un teatrí ple de retrats decorat
com un menjador de mitjans del XIX, l’espectacle convida a confondre la butaca
del teatre amb el vell sofà que segur hi ha a la casa i, com si es mirés la
televisió, passejar pels records del protagonista desplegats en escenes que reinventen
la fórmula contínuament. Originals o perfilades, mòbils o estàtiques, planes o
animades, en blanc i negre o de color salmó, les fotografies desfilen sense
treva amb una exquisida manipulació a quatre mans capaç d’incloure-hi l’humor,
la poesia, l’absurd i una coreografia de claqué.
El procés de construcció del conjunt
d’objectes i la seva integració al teatrí també és admirable i fruit d’un
minuciós treball artesanal d’hores i hores durant mesos i mesos al taller.
D’idear, testar, muntar i tornar a testar fins que tot encaixi. De trobar el
gest precís per tal que la maquinària rutlli a ritme i orgànicament. Una
proposta inusual que, si s’assaboreix relaxat i en petit format, esdevé un
veritable viatge en el temps i l’espai.
