Inferno

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Felipe Cabezas
Intèrprets:
Felipe Cabezas
Direcció:
Berty Tovías
Assesoria de moviment:
Alberto Feliciate
Composició musical:
Marco Chiaperotti
Vestuari:
Isabella Pintani
Il·luminació:
Edgard Paulino
Sinopsi:

Inferno narra la vida de Tristano Martinelli, el notable actor italià que va crear el personatge d’ Arlecchino en el París de finals del cinquecento. Amb diverses tècniques interpretatives com la recitació, la pantomima, l’acrobàcia i la commedia dell’arte, indaga en la teatralitat de la vida proposant una via de fugida a la misèria humana a través de la creació artística, denunciant amb aquest riure intel·ligent, la vanitat i l’ambició que sacsejaven la societat de l’època, per establir un paral·lelisme vigent amb la vida contemporània.

L’obra se centra en el procés creatiu de Martinelli, en una conservadora Europa trigo renaixentista, plagada de guerres, pesta i gana. Aquí, el nostre Martinelli reivindica al Primer Arlecchino. L’autèntic. La seva creació representa a una joventut abandonada a la seva sort. Una joventut que ha de reinventar-se per sobreviure. L’Arlecchino de Martinelli no és un Arlecchino cursi i endolçat de pastisseria cortesana. És un pobre diable que ve de l’infern, que ha vist la gana i la misèria, i ara vol riure. Un ser bufonesc i burleta que amb els seus riures i piruetes ho portarà fins al nivell més. Martinelli li vendrà el seu cos i la seva ànima a canvi de fama i fortuna. I des del inferno, etern i infinit, ens explicarà la seva història. Una història terrenalment infernal.

Crítica: Inferno

04/11/2013

Cara i creu: la màscara vs. la trama superficial

per Jordi Bordes

Felipe Cabezas és un actor molt versàtil, com bon intèrpret de màscara amb una posició del cos ja sap definir quin personatge li dóna veu (o presència) i quina és la seva actitud, el seu ànim, la seva por... La màscara és un element aparentment pla que aparenta uns ulls o uns altres gràcies a l'aire que imposa l'intèrpret. Cabezas, ben guarnit d'aquest element és indestructible. Meravella la seva capacitat de narrar aventures sense quasi moure's d'un pam de terra.

A Inferno, però, completa el treball de màscara amb la peripècia de Tristano Martinelli, un bufó que malda per sobreviure assolir la fama, a cops de talent, i altres vegades mostrant un orgull desmesurat i oblidar la seva sort (el pacte amb un arlequí que és com si ho fos amb un petit diable). L'infern per a Martinelli, més enllà de l'avern, és també la guerra, la gana, el pànic escènic... una mirada prou desperta de traslladar el viatge de Dante a La Divina Comèdia, a la cronologia vital d'un home de carn i ossos.

La dificultat de la peça és donar matís a la peripècia completant-la amb els quadres caricaturescos de la màscara. I el que, per definició, és un encert, en la dramatúrgia perd massa plecs, massa matisos en la vida de Tristano. Així, es fa difícil generar una complicitat entre el personatge i el públic, tot i la insistència de l'actor que mira de trencar la quarta paret com sigui. És una peça valenta però que no sap encaixar bé la tècnica de la màscara amb la paradoxa vital d'un protagonista com el dissortat Tristano Martinelli. No deixa de ser un privilegi veure com desenvolupa l'acció a poques passes de l'última filera. Tot és a l'abast, pròxim, possible.