De la mateixa manera que a la seva 'L'ultima notte del Capitano',
Felipe Cabezas ens presenta un treball que té tant d'artístic com
d'aprofundiment en el coneixement dels orígens i evolució de la Commedia
Dell'Arte, a la Itàlia (i com en aquella, a l'Europa occidental) a
cavall dels segles XVI-XVII. Si en aquella ens narrava la vida,
aventures i desventures -com en qualsevol història real- de Francesco
Andreini, aquí ens porta el que, segons la historiografia teatral, va
ser creador del personatge de l'Arlecchino, Tristano Martinelli.
El que va ser actor de fama a la cort del rei de França, tant que va
ser nomenat el 1600 'capocomico', ens narra la seva fugida de Mantova
(ell va néixer a un poblet anomenat Marcaria, prop d'allà) quan la
guerra i les notícies de la Pesta Negra van fer que la seva companyia de
còmics (en realitat, del seu germà gran) fugís cap a França i
s'instal·lés a la capital. Inferno, doncs, és allò que fa que durant
anys porti les seves passes pels camins i les corts, la seva vida
personal, la seva anada al Madrid d'aleshores, i la seva tornada final a
Mantova, on (no se sap si fent-s'ho venir bé per tancar el cercle)
viatja en rebre una carta de Francesco Andreini.
El personatge
d'Arlecchino, el criat trapella i buscavides que tant va connectar amb
els públics populars i les gens senzilles, no venia del no res,
basant-se en tradicions que venien de personatges de les muntanyes, com
explica el mateix Felipe, però Martinelli li ha donar la forma que ha
arribat fins avui.
El monòleg, en primera persona del vell
Tristano, va evolucionant de la consirosa narració d'un vell prop de la
mort, per a posar-nos dempeus (figuradament) quan agafa la màscara, a
qui aquesta proposta atribueix vida pròpia. Com en la pel·lícula de
Jim Carrey (salvant diferències en tots els aspectes) és ella qui fa
de l'aprenent d'actor un afamat personatge, que venç les reticències de la resta de la companyia, i la poca perspectiva del seu propi
germà, convertint un vell palau en un teatre on cada dia es penja 'no hi
ha localitats' i on s'hi escola d'incògnit el mateix rei Enric IV.
Com
en altres ocasions, un molt estimable treball (ja ho hem dit, artístic i
alhora d'investigació històrica) de Felipe Cabezas, on potser la única
cosa a dir és la variabilitat de ritmes, que en ocasions fa que baixi en
excés, però que quan se'ns posa darrera la màscara, dóna un recital.
