Instrumental

informació obra



Escenografia:
Judit Colomer
So:
Jordi Busquets, Xavi Martínez
Assesor de moviment:
Carla Tovias
Ajudant de direcció:
Carla Tovias, Paula Ribó
Producció:
Teatre Lliure
Direcció:
Iván Morales
Autor:
James Rhodes
Companyia:
Quartet Mèlt
Dramatúrgia:
Pablo Ley
Sinopsi:

Versió teatral del volum autobiogràfic Instrumental del pianista britànic James Rhodes. Un monòleg interpretat per Quim Àvila que és alhora una denúncia de la pederàstia i un clam d'esperança davant del poder sanador de la música. Dirigit per Iván Morales.

Crítica: Instrumental

20/06/2019

Implacable i, alhora, esperançador

per Jordi Bordes

Atrevir-se a posar a l'escena el llibre Instrumental, en què James Rhodes explica el seu infern pel patiment d'abusos sexuals, quan era un infant és d'una gran valentia. La proposta, liderada pel director Ivan Morales, és molt despullada: administra la informació amb molta sensibilitat. I ho fa amb un Quim Àvila que demostra una gran versatilitat. Com ja va fer a Ricard de 3r i com també va lluir en Àngels a Amèrica (en el polèmic paper d'infermer negre). 

La proposta integra l'espectador en el refugi de Rhodes, al seu estudi. Enmig de cables, focus, llibres i vídeos i una butaca ell va reaccionant davant d'un mur de matalassos de gimnàstica. El públic, per moments, també està il·luminat (Àvila s'hi dirigeix puntualment). Però en comptes dels típics focus que enfoquen des de la parrilla de l'escenari (tipus concert). Ho fa il·luminant l'espai amb llums amb filtre càlid, des del darrere. Tots hi som i ningú queda encegat. El mateix actor s'encarrega d'encentdes alguns canals. 

La seva experiència es va desgranant amb la velocitat calmada de "La Chacona" de Bach, revelant pas per pas, el que s'explica. La sonoritat recerca per moltes bandes (incessantment), versionant, variant velocitats i, a l'hora de dir el text pronunciant-ho des de diferents formes (amb micro i música de fons, o directament nu a públic amb una gran intensitat. Una muntanya de'mocions que conjuga en primera persona (sent Rhodes) o en tercera, aclarint que és Àvila que parla del músic.

El director comentava en la presentació a la premsa que no s'obviés el moviment actoral. Certament, no hi ha una vistosa coreografia. El treball ha estat el de ser el de dotar un moviment al personatge directe, franc amb algunes notes de lluïment per la coordinació de moviment (que revelen moments 'èxtasi, de perill, i sí, també d'una certa follia). La peça ressona en latituds molt similars, en aquest sentit, als de Suite TOC Núm 6 de Les impuxibles. El final té una força irresistible, que permet compartir les pors i inseguretats amb el personatge i alhora disfrutar-lo, després de practicar les sis setmanes de classes de piano, per interpretar un a sonata curta i enrevessada que posa la pell de gallina. Ho fa com a comiat i quan el públic pot entendre com cada nota expresa un clam de sortida del pou, abocat per l'abús i pel suïcidi. El fill és la seva taula  de salvació. I el piano, és clar.

Aquest muntatge també dialogaria molt bé amb Wasted. O, fins i tot, amb Sé de un lugar. Perquè hi ha una conversa de confiança, sovint en un espai  que pren forma de refugi. També lliga bé per la seva recerca en trobar noves formes teatrals, treure l'artifici. Ben diferent, d'altres peces d'aquest director on la responsabilitat d'agradar a un gran públic malmet aquest punt de valentia. és el cas de les celebrades pel públic (això sí) La calavera de ConnemaraLa partida d'escacs. En les propostes per a gran públic, també hi caben mirads profundes i sensibles com les d'Instrumental. Segur.

Si aneu amb temps, entreu abans al pati de butaques. Assistireu a un primer bany de sonoritat i llum, que introdueix molt bé al lloc d'intimitat. Una instal·lació quasi onírica que remet a la calma i  matís d'El bosque (tot i que només té una durada de 25 minuts i que res es construeix, pe`ro sí que destaca elements amb una llum suggerent i meticulosa, alhora.