La narrativa contista de Pere Calders és tan rica en la fusió de la ironia, l'escepticisme i la fantasia que la posada en escena crea un mosaic que defineix gairebé per complet la seva singularitat literària. D'un material, en principi, gens teatral, Víctor Álvaro i els seus intèrprets en fan una atractiva i suggerent versió que cal advertir, per evitar confusions, que no té res a veure amb el registre que va explotar 'Antaviana', de Dagoll Dagom i que, precisament per això, té encara un valor més considerable perquè no fa pas un remake sinó que crea de nou.
Els quatre intèrprets d'aquesta 'Invasió subtil i altres contes' es mouen en la línia marcada pel mateix Pere Calders en els seus contes: una visió de la realitat com si es reflectís en els Miramiralls del Tibidabo, amb la deformació còncava i convexa que sorprèn qui s'hi veu reflectit, amb l'objectiu d'espantar els propis fantasmes, situant-los en un espai dominat pel realisme màgic i fent-los viure situacions absurdes i deixant que els espectadors —o els lectors— desenvolupin també la seva particular fantasia al llarg de la representació del conte.
Hi ha un punt de trapelleria escènica en els breus intermedis musicals, una troballa deliciosa que fan dels contes breus escollits, una mena de llibret cançoner que fins ara no s'havia atrevit a explotar ningú. I hi ha, en les escenes narrades i dialogades, una altra trapelleria que lliga a la perfecció amb la murrieria irònica de Pere Calders i la murrieria escènica que caracteritza la línia de Gataro i l'Almeria Teatre, basada en el gest i l'expressivitat.
Davant d'una escenografia que es podria considerar formal, els personatges, caricatura d'època, i cadascuna de les historietes es van enllaçant sense desaprofitar cap element escènic: la finestra amb barrots per al malvat La Hiena, la taula del funcionari a qui se li explica com prefereix morir assasinat, la casa que es convertirà en mausuleu tancat i barrat a la mort de la propietària (llicència escènica amb canvi de gènere del protagonista), el menjador on l'oncle i els nebots intenten elaborar un currículum apte per aconseguir la llarga existència, o el conte que obre el muntatge, aquell que diu que a l'Hostal Punta Marina de Tossa, el narrador coneix un japonès desconcertant que no s'assembla en cap aspecte a la idea que té formada d'aquesta mena d'orientals. El mateix japonès que es dedica a vendre sants d'Olot i que, en comptes de demanar un menú exòtic, es llança a una amanida amb ceba, cap i pota, molls a la brasa, ametlles torrades i, per postres, cafè, copa de conyac i una breva. Pere Calders s'avança a l'absurd de la interculturalitat molt abans que la interculturalitat es fes real i quotidiana.
