Un Pinter de joventut, però amb el caràcter que ha marcat la influent obra del controvertit Nobel. Invernadero ( The hothouse ), la trepidant, corrosiva i demolidorament freda farsa negra de l’autor, es representa per primera vegada a Catalunya, després de fer temporada al Teatro de la Abadía de Madrid, on tornarà el 2 de març. L’obra, escrita el 1958, va dormir en un calaix durant 22 anys, abans de pujar als escenaris amb el mateix dramaturg com a director. La representació aquests dies al Lliure de Montjuïc, amb Mario Gas dirigint l’excel·lent versió que n’ha fet Eduardo Mendoza, permet disfrutar d’un impulsiu creador que ja havia marcat les línies del seu genuí teatre.
No hi ha ni un segon de descans en aquesta vitriòlica denúncia dels excessos i les rutines del poder escenificades en un aparentment balsàmic centre de repòs britànic de la postguerra. En realitat, allà res és el que sembla. Hi regna el terror i l’aniquilació psíquica d’uns pacients identificats amb un número, perfecte símbol per expressar l’alienació de l’individu. Tècniques com el tractament de xoc serveixen per exhibir els mètodes utilitzats per sotmetre els residents. El ferotge restabliment de l’ortodòxia disciplinària en mans d’una burocràcia entrenada per mantenir l’ordre apareix en tota la seva magnitud.
Una torre central, amb una escala de cargol, presideix l’escena. És un artefacte d’aire carcerari que té la virtut de situar l’espectador en la inquietant atmosfera del relat. La història transcorre (¡quin sarcasme!) durant les festes de Nadal. L’himne nacional britànic i les notes d’una nadala introdueixen l’acció. L’excoronel Roote (un Gonzalo de Castro que l’encerta de ple en el seu sinistre i esfereïdor personatge), director del centre, rep l’informe de la mort (en realitat, assassinat) d’un pacient.
Els tallants diàlegs amb la seva mà dreta, Gibbs (un gran Tristán Ulloa, encarnació perfecta del buròcrata sinuós i viperí) ens situen ràpidament en l’aspecte més absurd i delirant de la història. El naixement d’un nen, fruit de les relacions d’una interna amb un membre del personal del centre, acaba d’encarrilar una intriga amb moltes variants que no podem revelar.
Amb aquest material i un aplicat repartiment, Gas edifica un muntatge farcit de matisos canviants, que a vegades pot semblar excessiu en gestos i decibels, però que en tot moment respon al que demana l’àcid text. Les elevades dosis d’un humor negre que et deixen amb el somriure gelat ajuden a mantenir el clímax de la narració. És un Pinter que mostra la cabalosa efervescència d’un autor que tot just començava. No us ho perdeu.
