Invernadero

informació obra



Direcció:
Mario Gas
Intèrprets:
Gonzalo de Castro, Javivi Gil Valle, Carlos Martos, Ricardo Moya, Isabelle Stoffel, Tristán Ulloa, Jorge Usón
Escenografia:
Juan Sanz, Miguel Ángel Coso, Juan Sanz, Miguel Ángel Coso
Vestuari:
Antonio Belart
Il·luminació:
Juan Gómez-Cornejo (a.a.i.)
So:
Carlos Martos Wensell
Ajudant de direcció:
Montse Tixé, Montse Tixé
Producció:
Teatro del Invernadero, Teatro de La Abadía, Teatro de La Abadía
Autor:
Dramatúrgia:
Peppe i Toni Servillo
Traducció:
Feliu Formosa
Sinopsi:

El director d’una institució mig asil mig sanatori toparà amb els seus subordinats arran d’un suposat assassinat que capgirarà l’ordre establert. Una crítica a la burocràcia que és l’inici del teatre més polític de Harold Pinter. 

Crítica: Invernadero

17/02/2016

Gas rebaixa una mica la mordacitat de la farsa de Pinter en aquest espectacle correcte, però mancat de toc "britànic".

per Ramon Oliver

Les “comèdies de l’amenaça”. Aquest és l’adjectiu amb què el crític Irving Wardle va qualificar el grup format per les primeres obres escrites per Harold Pinter cap a les acaballes dels anys 50. Un grup del qual forma part “Invernadero”, text escrit entre “La festa d’aniversari” ( causalment – o potser no tant- també en aquest cas passen coses molt grosses al llarg d’una celebració d’aquesta mena amb pastís inclòs) i “L’encarregat” ( doncs,  tampoc no deu ser cap casualitat que també en aquest altre cas, s’estableixi entre els personatges una lluita més o menys encoberta pel control del territori que - d’altra banda - forma part dels sempiterns temes de Pinter). Esclar que l’amenaça, no és exclusiva d’aquelles primeres “comèdies” o “ tragicomèdies” tocades d’un alè absurd proper al geni irlandès i francòfil de Samuel Beckett; però alhora , més angleses  que un te amb pastes pres  al saló de l’hotel Ritz. L’amenaça, és una altra constant del teatre de Pinter, mestre inigualable a l’hora de dibuixar plàcids escenaris més o menys domèstics sobre els quals planeja sempre l’ombra desestabilitzadora del més perillós desconegut: aquell que s’amaga entres les esquerdes de la quotidianitat. I aquell que ens revela de sobte que potser el territori que ens resultava tan conegut, no és en realitat altra cosa que una inquietant “Terra de ningú” , per dir-ho amb el títol d’una de les obres majors del mestre.

No pertany “Invernadero” a aquesta categoria , a aquest grup excels d’obres mestres . Però tampoc deixa per això de ser un molt notable  text genuïnament pinterià. Una comèdia fosca i terrible nascuda de la traumàtica experiència personal que va viure Pinter quan, davant la necessitat de sanejar una mica més la seva llavors malmesa economia domèstica, es va prestar a fer de conillet d’índies en un experiment “científic” d’aquells que , si no els has viscut personalment, creus que només poden tenir lloc a les novel·les de ciència –ficció i/o terror. Sens dubte, les “proves” a les quals va ser sotmès Pinter a canvi d’un grapat de lliures esterlines, devien ser molt semblants a les que s’ha de sotmetre – en el seu cas, a canvi de la promesa de poder sentir-se una mica integrat en el grup dels “campions” de la institució on té lloc l’acció de l’obra- un dels personatges del text. I ja posats, fins i tot ens poden recordar a les que, anys més tard, acabaria superant l’Alex de “La taronja mecànica”; al cap i a la fi, també el terrible però seductor anti heroi de Burguess i Kubrick , és el protagonista d’una no menys britànica faula tragicòmica sobre l’ambiciosa voluntat que demostra el poder a l’hora de controlar els nostres actes, pensaments i desitjos, i a l’hora d’intentar fins i tot modificar l’essència contradictòria i ambigua de la naturalesa humana.

També el molt militaritzat cap ( que bé aniria el món, si tot funcionés com la maquinaria d’un exercit ben engreixat!)  de la institució en la qual Pinter situa el seu text , aspira a aquesta mena de control, encara que ell mateix es descontroli amb massa facilitat ! I que bé aniria tot, si a ningú se li acudis ni morir ni néixer quan no toca! ( i també el senyor director té alguna que altra responsabilitat, en aquestes morts i aquests naixements que es produeixen a deshora). Però el cas és que com el senyor director no controla com cal ni a la seva pròpia amant, no és estrany que el desgavell amb forma d’amenaça s’acabi instal·lant en aquest centre dibuixat per Pinter amb manifestes intencions metafòriques.

Qui tampoc acaba de controlar prou el que passa a la institució, és el mateix Mario Gas. I com a resultes del seu punt de descontrol, resulta que el “british touch” requerit per la farsa , queda diluït en forma de divertiment a estones una mica atropellat: qui busqui aquí les famoses pauses pinterianes, pot patir un seriós accident. I no exempt tampoc de desnivells interpretatius que provoquen alguna que altre perillosa ensopegada. Tot i així, inclòs sense pauses es pot sentir per moments la respiració de Pinter, la seva corrosiva forma de presentar amb negra humor els desesperats però sovint triomfals intents del sistema per intentar esbrinar la més oculta de les nostres intencions, i conduir-nos amb mà ferma cap el recte camí marcat per l’Estat mentre sona el gloriós “God Save the Queen”, sens dubte la nota més britànica de l’espectacle de Gas.