Les “comèdies de l’amenaça”. Aquest és l’adjectiu amb què el crític
Irving Wardle va qualificar el grup format per les primeres obres escrites per
Harold Pinter cap a les acaballes dels anys 50. Un grup del qual forma part
“Invernadero”, text escrit entre “La festa d’aniversari” ( causalment – o
potser no tant- també en aquest cas passen coses molt grosses al llarg d’una
celebració d’aquesta mena amb pastís inclòs) i “L’encarregat” ( doncs, tampoc no deu ser cap casualitat que també en
aquest altre cas, s’estableixi entre els personatges una lluita més o menys
encoberta pel control del territori que - d’altra banda - forma part dels
sempiterns temes de Pinter). Esclar que l’amenaça, no és exclusiva d’aquelles
primeres “comèdies” o “ tragicomèdies” tocades d’un alè absurd proper al geni
irlandès i francòfil de Samuel Beckett; però alhora , més angleses que un te amb pastes pres al saló de l’hotel Ritz. L’amenaça, és una
altra constant del teatre de Pinter, mestre inigualable a l’hora de dibuixar
plàcids escenaris més o menys domèstics sobre els quals planeja sempre l’ombra
desestabilitzadora del més perillós desconegut: aquell que s’amaga entres les
esquerdes de la quotidianitat. I aquell que ens revela de sobte que potser el
territori que ens resultava tan conegut, no és en realitat altra cosa que una
inquietant “Terra de ningú” , per dir-ho amb el títol d’una de les obres majors
del mestre.
No pertany “Invernadero” a aquesta categoria , a aquest grup excels
d’obres mestres . Però tampoc deixa per això de ser un molt notable text genuïnament pinterià. Una comèdia fosca
i terrible nascuda de la traumàtica experiència personal que va viure Pinter
quan, davant la necessitat de sanejar una mica més la seva llavors malmesa
economia domèstica, es va prestar a fer de conillet d’índies en un experiment
“científic” d’aquells que , si no els has viscut personalment, creus que només
poden tenir lloc a les novel·les de ciència –ficció i/o terror. Sens dubte, les
“proves” a les quals va ser sotmès Pinter a canvi d’un grapat de lliures
esterlines, devien ser molt semblants a les que s’ha de sotmetre – en el seu
cas, a canvi de la promesa de poder sentir-se una mica integrat en el grup dels
“campions” de la institució on té lloc l’acció de l’obra- un dels personatges
del text. I ja posats, fins i tot ens poden recordar a les que, anys més tard,
acabaria superant l’Alex de “La taronja mecànica”; al cap i a la fi, també el
terrible però seductor anti heroi de Burguess i Kubrick , és el protagonista
d’una no menys britànica faula tragicòmica sobre l’ambiciosa voluntat que
demostra el poder a l’hora de controlar els nostres actes, pensaments i
desitjos, i a l’hora d’intentar fins i tot modificar l’essència contradictòria
i ambigua de la naturalesa humana.
També el molt militaritzat cap ( que bé aniria el món, si tot funcionés
com la maquinaria d’un exercit ben engreixat!)
de la institució en la qual Pinter situa el seu text , aspira a aquesta
mena de control, encara que ell mateix es descontroli amb massa facilitat ! I
que bé aniria tot, si a ningú se li acudis ni morir ni néixer quan no toca! ( i
també el senyor director té alguna que altra responsabilitat, en aquestes morts
i aquests naixements que es produeixen a deshora). Però el cas és que com el
senyor director no controla com cal ni a la seva pròpia amant, no és estrany
que el desgavell amb forma d’amenaça s’acabi instal·lant en aquest centre
dibuixat per Pinter amb manifestes intencions metafòriques.
Qui tampoc acaba de controlar prou el que passa a la institució, és el
mateix Mario Gas. I com a resultes del seu punt de descontrol, resulta que el
“british touch” requerit per la farsa , queda diluït en forma de divertiment a
estones una mica atropellat: qui busqui aquí les famoses pauses pinterianes,
pot patir un seriós accident. I no exempt tampoc de desnivells interpretatius
que provoquen alguna que altre perillosa ensopegada. Tot i així, inclòs sense
pauses es pot sentir per moments la respiració de Pinter, la seva corrosiva
forma de presentar amb negra humor els desesperats però sovint triomfals
intents del sistema per intentar esbrinar la més oculta de les nostres
intencions, i conduir-nos amb mà ferma cap el recte camí marcat per l’Estat
mentre sona el gloriós “God Save the Queen”, sens dubte la nota més britànica
de l’espectacle de Gas.
