Invisible

Musical

informació obra


Dramatúrgia:
Silvia Navarro
Direcció Musical:
Ernest Fuster
Composició musical:
Ernest Fuster
Direcció:
Alicia Serrat
So:
Carles Auli
Il·luminació:
Roc Layn
Escenografia:
Carles Pujol
Ajudantia de direcció:
Silvia Navarro
Vestuari:
Marta Gil
Intèrprets:
Lucia Torres, Adrian Rodriguez, Paula Berenguer
Companyia:
La Calorica
Autoria:
Joan Yago
Sinopsi:

Imagina tu memoria como pequeños cajones dentro de tu cerebro. Dentro de cada cajón un recuerdo, una foto. Una foto que con el tiempo va perdiendo nitidez y color.

​Imagina que pudieras volver a tomar esa foto, pero en otro lugar, con otras personas. Imagina que puedes olvidar. Que te puedes reinventar. Imagínatelo. Ahora, WhiteInk te ofrece esta oportunidad.

​Alex quiere desaparecer. Borrarse de la faz de la tierra. No puede dar un solo paso sin sentirse acechada, acosada, observada.

​Noah se siente invisible. Es el chico a quien nadie se acerca en las fiestas. Desea borrar su pasado para intentar ser feliz.

​Sasha trabaja para WhiteInk. Su trabajo lo es todo para ella y cree que su proyecto sobre la memoria puede cambiar el mundo.

​Cuando los destinos de Alex, Sasha y Noah se cruzan en WhiteInk, su manera de habitar el mundo cambiará para siempre.

Crítica: Invisible

09/03/2017

Un conte poruc, un musical amb poca trempera

per Jordi Bordes

És una llàstima. L'argument distòpic (imaginar-se un futur incert de manera negativa) amb la capacitat d'esborrar records desagradables planteja un viatge que podria ser revelador. Si a Realpolitik s'imagina un país sense polítics corruptes; a Fairfly es fa un viatge del que podria ser una empresa revolucionària en l'alimentació infantil i curosa amb el Medi Ambient i amb els operaris que hi treballeno a La rebel·lia possible inciten a trencar amb la impunitat del gran poder (sigui religiós, burocràtic o capitalista), en aquets Invisible s'imaginen un futur en què es pot refer la vida esborrant part del passat. De fet, té un paral·lelisme molt gran amb L'efecte representat per la companyia Sixto Paz.

Però en aquest musical, tot i els gags d'un noi misteriós que a la psicòloga li costa endevinar el perquè del seu  nerviosisme compulsiu (tot i que el públic en té coneixement des de quasi la seva aparició amb un episodi tètric familiar) i d'una estrella musical que vol acabar amb tot, hi regna un bonisme que li va a la contra. La música, gravada, no  té la força que permeti una connexió amb l'espectador; és d'un perfil baix. També les lletres. Sí que es palpa un nterès per un epsai molt versàtil. Que va de camerino a les diferents dependències de l'espai clínic secret. Elbuou que es podria treure sobre la consistència dels records per a la identitat d'una persona es desfà com un terrós de sucre a la llet més ràpid que la cançó dels Amics de les Arts, Ciència-ficció, que aborda un tema molt similar.

No hi ha el desvergonyiment que la directora Alicia Serrat va certificar amb uns còmics Merda d'artista, Patufet, el musical o Clics (que no hi va intervenir Serrat però sí el grup nuclear de les propostes anteriors) Sobre el món de les pastilles que transformen la persona cal recordar encara una peça d'Albert Espinosa de Los Pelones: Idaho y Utah, amb el subtítol Nanas para nenes malitos (Tantarantana. 2006), en què un amic celebrava l'últim cop que anava a dormir perquè estava a punt de medicar-se amb una pastilla que l'estalviava la necessitat del son. Això, llàstima. Falta un punt més gamberro per trencar una quarta paret que es converteix en abisme entre l'escena i la platea.