Aquesta historia té lloc dins el paisatge barraquista del Somorrostro barceloní. Som a les acaballes del mes de novembre de l’any 1963, una setmana després de la mort de Carmen Amaya.
Capvespre de mals auguris... Un bailaor gitano (Manuel), la vida del qual transcorre entre el triomf i l’or, visita el seu barri natal després de molts anys d’absència. Allí, al Somorrostro, hi trobarà la seva amiga d’infantesa (Maria), una gitana que mai no canvià el seu destí i continuà fidel als costums propis de la seva ètnia. Tots dos recorden el passat i els seus jocs d’infants mentre comparteixen una gran pena: l’enterrament de Carmen Amaya al seu mas de Begur.
En un novembre ple de propostes sobre Carmen Amaya, la de l Teatre Akadèmia és la que millor reflexa el món de Carmen Amaya. Ho fa, a més, pràcticament mantenint-la en dos monòlegs interns (dos a parts) reveladors. La peça, en canvi, incideix en com la marxa d'un jove bailaor del Somorrostro trenca la possioble relacioó amb una nena del barri. El seu retorn, anys més tard, serveix per constatar si el barri és igual o diferent. Si el que ha canviat és ell o ella. En el fons, un debat sobre l'orgull de pertànyer a la cultura gitana, a la família gitana. El text, escrit fa dues dècades, manté un to notablement atemporal. De fet, Manuel Veiga (com ja faria Juli Vallmitjana, a principis de segle amb l'argot dels baixos fons) aprofita el text teatral per recollir les paraules més amarades de llenguatge caló, que el barreja amb el castellà. El context permet entendre cada un dels termes sense dificultat. Una peça intel·ligent que permet entendre quin va ser el camp de cultiu d'on va aparèixer Carman Amaya i d'un barri que no la va oblidar i la va plorar traslladant-se a l'enterrament de Begur. Molt recomanable.
