Sis personatges, a mig camí entre la dansa i el circ contemporanis, suggereixen escenes diverses amb les quals és fàcil que el públic jove pugui identificar-se. Parlen de les relacions, la manera de vestir, el paper del grup d'amics i les individualitats, etc... acompanyats d'un text que la pròpia companyia ha elaborat i que es va sentint pels altaveus, recitat probablement per ells mateixos. Són un sòlid grup d'intèrprets joves, bons coneixedors de la tècniques específiques que desenvolupen, amb sentit de grup i presència destacable: tres nois i tres noies. Provenen tots ells d'aquestes esforçada i perseverant fornada d'artistes que abans d'arribar a una Mostra com la d'Igualada han assajat moltes vegades el seu treball i han tingut algunes oportunitats per ensenyar-lo en escenaris encara no del tot professionals, però no per això menys imprescindibles en el seu trajecte: l'Espai Jove BocaNord o el Centre Cívic Casa del Rellotge, per citar-ne dos. Un dia haurem d'agrair a tots aquests equipaments l'empenta i els recursos que es posen a disposició de grups com aquest: La Jove de la Galeria.
La primera característica de "Jo:6" és la impossibilitat de classificació: a mig camí entre arts diverses del gest i del moviment, exploren precisament aquestes relacions no en un sentit intencionat o amb la voluntat de barrejar-los. Es tracta més aviat, pel que deixen entreveure en aquesta obra, d'una necessitat vital d'experimentació de diferents recursos útils per a la seves necessitats expressives. Són en aquest sentit un reflex net, evident, obvi, d'un món en el qual ja no són necessàries les categoritzacions i sí, en canvi, la necessària reacció proactiva davant de les problemàtiques que els ocupen i que intenten transmetre al seu públic.
També es tracta, des del punt de vista artístic, d'un afilat exercici artesanal que passa no només per la coreografia i les diverses seccions en què es divideix l'obra. També la música, el vestuari i l'escenografia corren a càrrec d'ells i això, naturalment, té tants elements d'interès com dificultats. Entre les seves qualitats destacar aquí l'autenticitat de la proposta i la proximitat amb l'espectador jove; entre els problemes, assenyalar la magnitud de tot aquest esforç, cosa que impedeix de vegades una major pulcritud. Això és especialment palès en la línia argumental i en la de continuïtat de l'espectacle. De vegades perquè el text és certament genuí, però un pèl enrevessat. Altres cops perquè entre les diverses escenes el trencament és massa sobtat.
Però indiscutiblement el valor sobre el que se suspenen aquests joves ballarins i artistes de circ no té a veure amb les qualitats més o menys intenses d'aquesta obra novell, sinó sobre les voluntats i les intencions de la proposta. Des d'aquest punt de vista, s'endevina unes ganes rabioses de presentar-se al món, amb virtuts i deficiències és evident, però amb una idea que de tan clara sorprèn a qualsevol: qui millor que artistes joves per parlar sobre els propis joves. Per a l'edició 2015 en què la Mostra d'Igualada vol posar l'accent en el públic adolescent i jove, aquest podria ser un bon punt de partida per anar-hi reflexionant.
