Vist el diumenge, 2 de juliol de 2023 a la Sala Albéniz, del Casal de Tiana.
Basat en el llibre homònim de la Raquel Díaz Reguera, i adaptada i dirigida per Paco Mir, aquest és un espectacle que ens parla de la freqüent necessitat d’agradar als altres (i sobretot a algú en especial) i de com, potser sense adonar-nos, canviem coses molt nostres per a atraure la seva atenció. Deixar de ser un mateix, o fer de la ‘necessitat virtut’, aquesta és la qüestió.
Els punts forts de l’espectacle són la idea i els valors que transmet, a través de la Sol, els seus amics i la seva família, i la posada en escena, brillant, fent totes les escenografies a través d’unes projeccions en una pantalla rígida. El resultat, en aquest aspecte, és molt reeixit, i dóna la possibilitat de canvis ràpids d’espai, amb un nivell estètic molt alt. Potser alguns dels personatges no tenen aquest nivell de cura pel que fa a la seva caracterització i vestuari. La dramatúrgia va recorrent les renúncies de la protagonista, tot i que potser alguns moments podrien ser més curts i menys recurrents, un cop el públic ja ha vist clar per on va la cosa, en benefici de l’agilitat.
En l’apartat interpretatiu, hi ha un desnivell perceptible entre la protagonista, Anna Arena, i els seus companys de repartiment, especialment en esl notables ritme i energia que la primera imprimeix al personatge de la Sol. Cal destacar que el personatge de l’amic de la Sol i del seu pare (Albert Ruiz), podria diferenciar-se més a nivell de caracterització, ja que són força semblants i plans. Cosa que no passa amb l’amiga de la Sol i la seva mare, interpretades per la Meritxell Termes, ben diferenciades tant en l’actitud del personatge com en la seva caracterització. Però en ambdós casos hi ha problemes per a seguir els diàlegs per una vocalització limitada.
Malgrat tot, l’espectacle transmet bé el missatge a través de les vicissituds de la Sol i les seves reflexions. Té com atractiu addicional la presència de cançons (costa de vegades entendre la lletra) cantades en directe correctament per tots tres, per la qual cosa resulta incomprensible (al menys per a mi) que la cançó final que tanca l’espectacle contingui el playback de les seves veus, ja que han demostrat que la podrien cantar en directe sense dificultats.
I per últim, dir que és difícilment classificable en la corrent general dels espectacles familiars dels darrers anys, ja que no és gaire comprensible (pel concepte, perquè estèticament entra pels ulls) per als més petits, i en canvi, molt indicat com a espectacle per a públic escolar, per als cicles mitjà i superior de Primària, i potser també per al cicle inicial. És a dir, entre els 6 i els 10-11 anys.
En aquest sentit, penso que seria molt més el seu públic natural. Per desgràcia, a partir dels 8-9 anys, la majoria del públic infantil/familiar es perd pel camí, cosa que avoca a la majoria de companyies a fer espectacles molt més infantils.
Cal un esment especial a la qualitat tècnica oferta per la Sala Albèniz, del Casal de Tiana, encapçalada en aquest sentit per l’Albert Freixas, un professional de llarg recorregut en teatres i festivals de tot el territori.
