Eren més de les 3 de la matinada i un Jonas Kaufmann feliç i relaxat disfrutava amb els seus amfitrions d’un tardà sopar als jardins de Peralada. Abans havia atès amb seductora simpatia els fans endarrerits que volien fer-se un selfie amb el rei dels tenors. Assegut a la mateixa taula hi havia el seu col·lega Jaume Aragall. La nit era propícia per a les confidències i l’artista semblava no tenir pressa, malgrat que unes hores després havia de volar a Austràlia. La Kaufmannmania seguia flotant en l’ambient després del seu intens recital, acompanyat per l’Orquestra de Cadaqués dirigida amb energia per Jochen Rieder.
Seguidores fent-se fotos al costat del cartell de l’artista, cues a la paradeta de venda dels seus discos i una variada ofrena floral final al divo bavarès són només algunes mostres de l’admiració que va despertar la seva presència. El fenomen Kaufmann s’ha instal·lat a Catalunya des que fa dos anys va debutar en el festival i després del seu commovedor pas pel Liceu amb el Winterreise de Schubert..
De Verdi a Wagner, passant per Massenet. El compromès repertori buscava connectar amb les diferents sensibilitats del públic. El temor d’una actuació a mig gas, després de la seva cancel·lació d’una funció de La forza del destino a la ciutat alemanya de Munic, es va esvair aviat. El bell Jonas va anar de menys a més en un intel·ligent crescendo que va acabar de manera apoteòsica en les propines.
Li va costar d’agafar el to de Io l’ho perduta... Io la vidi de Don Carlo , però va anar guanyant en consistència i cos dramàtic amb Ah si, ben mio coll’essere , ària de Manrico d’ Il trovatore , i, sobretot, amb l’exigent La vita é un inferno all’infelice... , abans d’arribar a la clamorosa Ô souverain, ô juge de Le Cid . El cantant ja havia mostrat la versatilitat de la seva veu de tons foscos però plena de riquíssims matisos. La bellesa dels seus pianos i la força dels seus aguts, exposats amb un fraseig exquisit i la seva acreditada expressivitat, van arribar fins a l’últim racó de l’auditori. Però va ser amb l’impressionant monòleg de Siegmund a La valquíria i amb la immensa recreació d’ Amfortas die wunde de Parsifal on va aconseguir transmetre més emocions.
La seva flexibilitat vocal va trobar perfecte encaix en els aclamats bisos. Donna non vidi mai de Manon Lescaut , l’imponent Lamento di Federico de L’arlesiana i dues explosives àries d’opereta de Léhar van tancar una vetllada en la qual hi va haver un excés de peces orquestrals.
