Gerard Bidegain proposa fer un viatge que ultrapassa la memòria escrita a la Bíblia i tatuada al cervell de la societat cristiana. Judes apareix sempre com el traïdor, per unes poques monedes. Certament, quan el personatge puja a l'escenari, entra al mirall no aguanta aquesta psicologia tant prima. Si Judes, com diu la Bíblia, acorda amb els romans que entregarà Jesús, quan estigui sol, allunyat de les masses que el protegirien, és perquè creu que és una acció imprescindible per aconseguir que el Regne del Cel baixi a la Terra. De fet, quan el detenen hi ha un apòstol que treu una espasa i procura alliberar-lo ferint a un dels romans. En realitat, accepten les Escriptures, calia algú que el traís perquè Jesús acceptés el repte de morir a la Creu. Sense Judes, certament, no existiria cristianisme, perquè Jesús no hagués mort a la Creu. Amb aquesta reflexió extra, el personatge de Judes és molt més comprensible i en el seu error (o en l'engany de Déu, perquè el fa creure que succeirà la victòria de Déu a la Terra) radica un conflicte que és molt humà i, per tant, molt teatral.
Certament, la vida escenificada de Jesús queda revelada per dos passatges molt claus: el Naixement (Pastorets de Folch i Torres, com a punta de llança) i la seva mort (La Passió, que representen històricament a Esparreguera i Olesa, des de fa temps). Si molts s'han atrevit a versionar els passatges del naixement de Jesús, hi ha molt poques ocasions que s'hagi construït una versió diferent al dels versicles bíblics, en un muntatge professional (interessant es la proposta que s'ha representat als Lluïsos d'Horta de Redimonis, sobre la Passió de Crist, incorporant-hi la salsa dels dimonis que Folch i Torres va saber fer còmic als Pastorets). En aquest sentit, el treball de fi de carrera a l'Institut del Teatre, Gerard Bidegain, aporta un plus a la poca tradició del teatre amb personatges bíblics. És molt habitual versionar mites grecs i, en canvi, sovint estàs mal vist no qüestionar els personatges que el Catecisme ha exposat a un gruix de població, durant segles.
Un cop disposada d'un conflicte teatral arriba el difícil moment de posar-lo a escena. Sembla evident que un monòleg és el millor dels formats perquè la peça raona sobre la soledat i incomprensió que pateix Judes, un cop ha entregat Jesús als romans. Però l'obra demana una austeritat molt més clínica (com ja ho és la il·luminació, esquemàtica, o l'escenografia conceptual). Voler representar la desesperació és molt perillós perquè porta a fer un personatge molt sentit, que crida, que s'empipa amb el que havia estat el seu motiu per deixar-ho tot. L'entrega de l'actor, molt generosa i compromesa, dificulta que el públic connecti, que es commogui. En aquest sentit, propostes estàtiques com el Vostè ja ho entendrà interpretat per Carme Sansa (Tantarantana, 2011) o el Moro com a país, escenificat per Màrcia Cisteró (TNC, 2014) són exemples per mostrar com, des de la contenció emocional, es remou la platea sencera.
