Les cartes s'estenen des de bon començament sobre la taula. Però això no vol dir que totes estiguin tirades. Dos dels protagonistes d'aquesta obra en tenen una d'amagada a la màniga cadascú. La parella és un matrimoni que ha arribat a la maduresa sabent que no sempre la veritat és la millor consellera perquè es mantingui l'estabilitat conjugal. I per això s'han amagat durant anys les seves respectives infidelitats. Les d'ell, en nombre, a la ratlla de la dotzena. Les d'ella, només una... i mitja, a jutjar pel que es desvela. I posats a buscar la del tercer personatge, un amic de tota la vida de la parella, ara separat, sense feina, la que tenia zelosament guardada com un secret que els altres faran esclatar volgudament.
El dramaturg i guionista Eric Assous (Tunis, Tunísia, 1953) planteja un conflicte de parella en clau de triangle —una estructura típica del gènere— i en la línia del registre dramàtic que, tot i el seu origen de bulevard francès, l'acosta a Harold Pinter. Hi ha diàlegs tallants, frases inacabades, expressions a mitges i moltes insinuacions en lletra menuda. És, en part, l'atractiu del muntatge, molt breu, només uns setanta minuts. I és també el que fa que els espectadors es vegin obligats a anar elaborant i amassant les pistes que l'autor els va deixant i endevinant què vindrà darrere de cada embestida entre marit i muller o entre marit i amic o entre amic i muller.
Eric Assous va guanyar un premi Molière amb aquesta obra l'any 2010, titulada originalment «L'illusion conjugale», un premi que va repetir el 2015 amb l'obra «On ne se mentira jamais». La versió estrenada ara de «L'illusion conjugale» s'ha adaptat, com fan al cinema, amb un títol més directe: «Juguem a la veritat», interpretant que l'autor Eric Assous, com en un joc de cartes, fa jugar els seus personatges a tot o res, fins a trobar el pòquer d'asos.
«Juguem a la veritat» és una comèdia que en realitat fuig del registre de comèdia convencional. No hi ha, doncs, ni portes amagades ni finestres per saltar ni cossos d'armari on refugiar-se. Tot hi és transparent, obert i d'un blanc pur immaculat —blanc com els vestits de la parella que es propina les millors esgarrapades. I tot reposa en el diàleg al servei d'una venjança covada durant anys i que acaba clavant la punyalada en qui menys se l'esperava. Ho diu la veu popular: jugant dos, sempre acaba rebent un tercer. Però també cal dir que no sempre el dir les veritats comporta que s'hagin de perdre forçosament les amistats.
La veterania interpretativa del triangle protagonista, afegida a la del director i també actor Ricard Borràs, dóna a la posada en escena un aire de calidesa i bonhomia que contrasta amb la violència subtil que la història amaga. Violència verbal que permet fins i tot una diplomàtica encaixada de pau i treva entre la parella. I violència física que no passa d'un parell de plantofades entre dos amics de sempre, ni que els deixin, a l'un i a l'altre, la marca del palmell de la mà a la galta i el coll.
Fa la impressió que «Juguem a la veritat» és una peça d'artesania entre amics de gremi teatral a la qual cadascú ha aportat la seva manera de fer i, en el cas de l'actriu Iraida Sardà, fins i tot la versió catalana per la seva doble faceta d'actriu i traductora. Obra de petit format, que no demana una gran parafernàlia escenogràfica sinó tot el contrari i, això sí, apta només per a bons intèrprets sèniors perquè no perdi ni un polsim del seu missatge de reflexió i credibilitat. (...)
