Juli Cèsar.Trossos (Giulio Cesare.Pezzi Staccati)

Teatre | Nous formats

informació obra



Estrena:
Estrena a l'Estat espanyol
Autor:
William Shakespeare
Companyia:
Romeo Castellucci
Adaptació:
Romeo Castellucci
Direcció:
Romeo Castellucci
Intèrprets:
Gianni Plazzi, Dalmazio Masini, Simone Toni
Producció:
Societas Raffaello Sanzio
Sinopsi:

Als anys noranta, Romeo Castellucci es va donar a conèixer arreu d’Europa amb el seu teatre iconoclasta, que introduïa el masoquisme i la crueltat en els clàssics més intocables. Ara, disset anys després de sorprendre Europa amb la seva polèmica versió de Juli César, Castellucci recupera aquella brillant reflexió sobre la retòrica amb una interpretació extrema del monòleg de Marc Antoni després de la mort del Cèsar. Entre el teatre, el cos i la vida, trenca totes les convencions i els límits entre disciplines a través de les noves tecnologies. Una performance que no oblidareu. 

Nota: el públic estarà a peu dret

Crítica: Juli Cèsar.Trossos (Giulio Cesare.Pezzi Staccati)

23/11/2014

Belles imatges d'un"Juli Cèsar" excessivament destil·lat

per Jordi Bordes

Castellucci és un enfant terrible de la dramatúrgia contemporània eropea. Bon exemple del seu treball són la trilogia de La Divina Comedia (Grec, 2009) o  Sobre el concepte de rostre, en el fill de Déu (Grec, 2011). A Girona es presenta en aquest Temporada Alta tres moments del seu Juli Cèsar, estrenat fa quasi dues dècades. Aquests Trossos són tres intants contundents, que avui segueixen desassossegant. Però el problema segueix sent de fons, la necessitat dutilitzar recursos com una endoscòpia nasal per projectar el moviment de les cordes vocals d'un actor mentre narra una escena dialogada. La veu interna que exigia Stanislavski, efectivament poc té a veure amb projectar les cordes vocals de l'actor. És un recurs que aporta una imatge impactant però que patina.

El segon moment és el del propi Cèsar, de com és el seu assasinat. Ni una paraula però una coreografia, amb el suport d'un espai sonor inconfusible i uns quadres que ben bé evoquen pintures clàssiques. Situa perfectament cada un dels personatges i quins són els responsables del que es pot considerar un crim a sang freda o una necessitat per a estalviar major sagnia de Roma.

Pel que fa al tercer instant és el que té major prèdica: el discurs de Marco Antonio que sense presentar-se com a excel·lent orador aconseguirà que Roma s'alci contra Brutus i companyia. L'interprea un actor madur amb la consistència del gest però una veu silenciada per haver patit una laringotomia. Marco Antonio, doncs, exalta els ànims sense comptar amb la veu tronadora de Brutus, per exemple. L'alçament del poble contra els usurpadors (per ambició o enganyats) es representa amb un esclat. La llum, si es trenca el dipòsit que manté els filaments al buit, s'apaga. Com la veu, com la raó.