Després de la seva exitosa gira pels Països Bàltics aquest Nadal, on va presentar El trencanous, el Ballet de Catalunya ha estrenat al Teatre Principal de Terrassa la seva nova producció, una versió desacomplexada de Romeu i Julieta, de Prokófiev. Julieta i Romeu, d'Elías García, director de la companyia, preserva l'essència d'aquest ballet —poder, magnificència, juguesca, amor i odi — tot oferint-lo mitjançant una dramatúrgia actualitzada que inclou escenes divertides, com ara la del transvestisme del malvat Tibaldo (per cert, brodat per David García).
Amb aquest nou títol que va fer el ple a Terrassa en les tres funcions (el boca a orella va funcionar de meravella), el Ballet de Catalunya es consolida com l'única companyia de perfil clàssic, però també neoclàssic i contemporani, capaç de portar al teatre ara per ara grans títols del repertori (El Trencanous), així com versions com aquesta Julieta i Romeu amb garanties. Els ballarins principals són de primer nivell i el cos de ball, homogeni. Cal destacar la interpretació d'Ellen Makela en el paper de Julieta, una ballarina exquisida amb grans dots teatrals i tècniques, és clar, per donar volum a aquest personatge càndid i encisador que Elías García ha volgut mostrar també com fort, en una mena de moviment d'empoderament de Julieta. Penso en escenes en les quals els homes autoritaris del seu entorn se la passen com si fos una marioneta fins que ella sembla dir "prou".
Paolo Cano, de la seva banda, és també un Romeu fresc i alegre, està perfecte en el seu paper, i entre tots dos queda palesa la complicitat imprescindible per brodar aquest ballet que té l'amor més pur com a protagonista. Les escenes de llit són especialment emotives, gràcies a una sàvia i elegant coreografia que està al nivell —i això és molt— de la bellesa de la partitura de Prokófiev. García sap combinar en el seu concepte coreògrafic llenguatges molt diferents, de manera que tant es poden trobar uns moviments impactants a l'estil Graham com l’elegància d'un Balanchine, sense allunyar-se excessivament de la versió més coneguda de Cranko. Juga tanmateix amb ralentir els moviments i tot seguit accelerar-los per anar a l'essència del gest. El resultat és un ballet en la qual la dansa ja no és mer virtuosisme sinó que moviment serveix per explicar una història. García introdueix tanmateix novetats interessants, com ara una picada d'ullet al folklore català, la sardana en els balls de saló i el ball de bastons en la baralla entre Romeu i Tibaldo. Una altra novetat, atès el format reduït, és la creació d'un personatge hieràtic que fa de mediador entre els dos bàndols, la reina Mab, interpretat amb fermesa per Ariele Gomes.
En conclusió, estem davant d'un Julieta i Romeu coherent, una proposta de petit format, cert, però ben interessant i de qualitat que es podrà tornar a veure a l'Atlàntida de Vic el 17 de març. Per tornar-ho a gaudir.
