Descalços i vestits de negre, així es presentaven a Peralada
dues de les figures més aclamades de l’escena francesa: Juliette Binoche i
Alexandre Tharaud.
Ell, un pianista virtuós que ha actuat amb algunes de les
millors filharmòniques i als auditoris més emblemàtics del món. Ella, una
actriu multipremiada tan versàtil com inquieta que ha treballat al costat dels
directors més prestigiosos del planeta i que, després d’endinsar-se en el món
de la dansa, ara explora un nou àmbit tot fent les seves primeres provatures
com a cantant.
Ambdós s’han aliat per retre homenatge a una gran –i no prou
reconeguda–chansonnière a qui admiren
–sobretot l’Alexandre– profundament i de qui ara es compleixen vint anys de la
seva mort: Monique Andrée Serf, coneguda artísticament com a Barbara.
L’espectacle, titulat Vaille que vivre
–fent referència al coratge de viure que Barbara va necessitar i demostrar al
llarg de la seva difícil existència– es va estrenar fa poc a Avinyó i, després
del seu debut a Peralada, farà una gira per diverses ciutats de França.
Influenciada per Brassens, Trenet, Piaf... i amiga de
Jacques Brel, Barbara va gaudir d’una veu creadora pròpia i intensa fruit
d’unes vivències sovint traumàtiques que va saber reconduir i fer fructificar a
través de l’art.
Des de l’admiració i el respecte, però també des de llur
personalitat artística, han fet conjuntament una acurada selecció de textos que
intercala fragments de l’autobiografia que va deixar inacabada i algunes de les
seves cançons més representatives. Cançons que l’actriu recita –i fins i tot
canta– amb una veu tornassolada –ara xiuxiuejant, ara agitada, tremolosa o
avivada, alegre i juganera– que ens permet llegir i sentir tota la trajectòria
vital de la seva autora. Binoche sap com transmetre emocions amb la veu, però
també amb els estiraments emmandrits i els gestos enyorats dels seu cos, els moviments
airosos i vivificants... el posat picardiós... que sempre troben resposta,
perquè Tharaud és l’altra part essencial de l’espectacle, l’altre còmplice
perfecte, i perquè ella sap seduir el públic.
Un punt, i encert, important és que l’actriu no juga a ser
Barbara en cap moment. No la imita, no vol representar-la, perquè no es tracta
de “veure-la” sinó de “viure-la” a través de la seva obra. D’aquí l’extrema sobrietat
i la nuesa escenogràfica del muntatge, només trencada per la presència d’alguns
elements reminiscents –el pianet de joguina, el majestuós piano negre, el
vestit fosc... però el que de debò ens fa arribar l’essència de la Dame en
noire és l’emoció, o millor dit, les emocions que Binoche i Tharaud ens
transmeten.
Cal dir, però, que si bé l’actriu i el músic aconsegueixen
la proximitat i la intimitat que l’espectacle reclama –i que l’immens escenari
de Peralada no fa gens fàcil–, des d’un punt de vista dramatúrgic, l’espectacle
demana la mirada externa d’un director d’escena que, aprofitant tota aquesta
impressionant matèria primera, aconseguiria fer volar molt més un muntatge que,
excepte en certs moments puntuals, plana massa ran de terra.
