Fidel al seu estil precís i concís, Leoš Janáček va crear, amb Kát'a Kabanová, un dels títols més sòrdids del seu catàleg operístic, però també una de les obres que retraten més bé la voluntat d’alliberament d’una dona. Un microcosmos centrat en el destí de Kàtia (“De vegades somnio que soc un ocell”), víctima de Marfa Kabànova, la seva sogra cruel, i que fa de reflex d’un altre macrocosmos, el de la condició humana, lúcidament retratada per Janáčeka la seva òpera més pessimista. Al llarg d’un espectacle impactant, David Alden s’acosta a aquest clàssic del segle XX amb un naturalisme plàstic que s’endinsa en els referents visuals del totalitarisme soviètic.
El muntatge aprofundeix en el retrat d’una societat disfuncional, marcada per la patologia de l’obsessió i el control sobre l’ésser humà. La soprano nord-americana Patricia Racette és una de les grans cantactrius del moment, gràcies a la seva versatilitat i a l’amplitud del seu repertori. Una intèrpret de referència del paper titular d’aquesta obra mestra.
La posada en escena de David Alden va guanyant consistència a mesura que avança el llibre de Leos Janacek. El drama moral d'una dona casada que s'enamora d'un jove, però que la seva moral li fa rebutjar intermitentment, certament, va agafant temperatura cap al desenllaç final.
L'expressionisme entra amb força en l'escenari amb un espai que revela els canvis de perspectiva (quan es mou el mur de la porta es descobreix exageradament inclinada la pintura de la paret i la porta queda de gairell en un joc molt efectiu i ben trobat) i unes frotes ombres. La llum lateral projecta llargues ombres al mur. El matrimoni per a la protagonista té un cert aire de tètric. D'ensopiment i por per una sogra que coba la imatge de dona possessiva del seu fill, de la casa, dels homes que la ronden. No vol perdre el seu poder i, per això, l'amenaça, contínuament. Sense dol pel mig, té un notable paral·lelisme amb la mare de La casa de Bernarda Alba, o de Bodas de sangre, per exemple, de Lorca. Per contra, fora de la casa, l'ambient és molt més destensat. Hi ha la llibertat i (també) el gaudi de l'art. La capacitat d'enamorar-se de l'alegria i sorpresa del riu. Com qui ho fa de les formes de la brasa en una llar de foc. Fora de la pressió dels casalots es respira la Vida, l'Amor. Patricia Racette fa una Kabànova que s'autoenganya quan agafa la clau, quan vol tornar a trobar l'amant. Quan busca una sortida que la tregui de la humiliació que li ha abocat la família del marit. És en aquests passatges més terribles hi aflora una interpretació prou sentida, que commou, tot i la dificultat de seguir la complexitat vocal de les escenes.
La interpretació vocal és complexa perquè juga a una mena de diàleg impossible amb l'orquestra, es canta en contrapunt. Exigeix una notable concentració i propicia que la posada sigui molt estàtica, tot i que els moviments dels homes del cor amb paraigües duant la tempesta li dóna una precisa plasticitat i dinamisme. Janacek girava la mirada política cap a Moscou. no en voia saber res de l'autoritarisme aristòcrata o burgès. Per això, la parella lliure s'escapa cap a Moscou (i sí que agafen el tren, a diferèmncia de Les tres germanes de Txèkhov, trenquen amb l'ensopiment del destí) o l'amant és exiliat a Sibèria. El vici queda apuntat en la dèria de la beguda i en alguna escena insinuada de sexualitat a cops de bastó, per part dels dos personatges que ostenten el Poder per sobre dels més joves en l'òpera. Un amor immoral, desesperat, que ells es permeten però que censurarien als seus fills. I que tothom
