“He començat a
compondre una nova òpera. La protagonista és una dona de caràcter molt
lleu...tant, que seria suficient un ràfega de vent per endur-se-la, per no
parlar de la tempesta que s’aboca sobre ella”.
“La tempesta”, és
precisament el títol de la popular novel·la
- publicada per l’escriptor rus Aleksandr Ostrovski l’any 1859 - que
Leos Janacek havia decidit transformar
en la seva propera òpera. I aquestes paraules sobre la protagonista de l’obra les escrivia Kanacek el 1920 en una carta
adreçada a Kamila Stösslová, el gran amor epistolar de la seva vida. Quan Leos
i Kamila es van conèixer a un balneari el 1917 ell tenia 35 anys més que ella, tots dos
estaven casats, i ella era mare de dos fills. Però ni això ni la distància
física va impedir que tots dos visquessin una història d’amor materialitzada al llarg dels anys en més de 700 cartes.
Sembla doncs inqüestionable que quan Kanacek es va trobar amb el personatge de
la Kabanova, va reconèixer en ella la maledicció de l’amor prohibit i condemnat
per la societat que ell mateix experimentava a un altre nivell més subliminat .
I va reconèixer alhora en el text de l’autor rus la força de la natura que serveix com a metàfora
de la força de les passions i els sentiments capaços de provocar veritables tempestes
interiors i conduir cap el desastre natural . La natura , havia exercit sempre també
una gran influencia en les composicions del gran mestre txec. I ara, li estava
donant forma musical a un relat en el qual un riu, el riu Volga, és converteix
en element omnipresent , portador tant de la vida i la prosperitat ( tota la
comunitat que reflecteix l’obra viu en gran mesura gràcies a ell) com de la
mort que acabarà xuclant la seva protagonista. Un relat en el qual, per
acabar-ho d’adobar, l’esclat d’una tempesta fa que la culpabilitat de la
dissortada antiheroïna de la història esclati en una confessió pública llançada
als quatre vents.
La natura, doncs,
pot agafar també formes ben opressives. I això s’ha fet del tot evident a les
dues més recents visites que l’estupenda , tensa i desoladora òpera de Kanacek li
ha fet al Liceu. L’anterior a la que ara
ens ocupa, mitjançant un memorable muntatge de Christoph Marthaler en el qual
la natura es situava totalment fora de camp, perquè el director ubicava la tragèdia
de la Kabanova a l’interior d’un pati de veïns ( el Volga, es transmutava aquí
en font comunitària) amb connotacions
visuals que inequívocament et transportaven a qualsevol població d’un país de
l’est situat sota l’ombra de l’imperi soviètic. Marthaler evidenciava
intensament la forma com - més enllà de
la terrible sogra, un drac devorador
capaç de portar qualsevol cap el suïcidi – és la societat que l’envolta al complert la que
jutja i condemna la Kavanova ,sotmetent-la tota l’estona a la mirada d’aquests
veïns tafaners enganxats a la finestra
que no es perdien detall del seu adulteri. Però tampoc la producció de
l’English National Opera dirigit per David Alden que ara presenta el Gran
Teatre, ens ofereix en aquest sentit cap
respir. Aquí , l’opressiva arquitectura filosoviètica de Marthaler dona pas a
una no menys opressiva utilització dels espais sovint gairebé buits envoltats
de profunda foscor, i travessats només per fragments d’interior casolà
deformats amb caràcter expressionista. El riu , se’ns presenta gairebé com una
llunyana abstracció que només agafa
protagonisme quan atreu la Kàtia cap a
la seva pròpia destrucció. I la tempesta, per la seva banda, no fa caure pluja,
i es presenta com un cop sec que agita paraigües eixuts, i fa caure grans
cartells dissenyats de forma també inequívoca a l’estil d’aquell
constructivisme soviètic dels anys 10 i 20 amb el qual artistes com ara
Ródchenko , Malévich o El Lissitsky van revolucionar el grafisme del segle XX.
I atenció a la potent imatge: la caiguda del gran cartell, sembla tenir també un
paper metafòric: aquells artistes representaven la vessant més avantguardista
d’un règim polític que, no gaire més tard, condemnaria l’avantguardisme en nom
del realisme soviètic. L’art que està sotmès a les directrius del poder ,
constata sempre el fracàs de qualsevol procés revolucionari.
Alden, en aquest
escenari, opta tant pel rigor auster , que potser per moments trobes a faltar
una mica d’emoció en el seu , d’altra banda ,ben notable muntatge. Però la poderosa
veu de Patricia Racette i la seva molt convincent presencia escènica , sabent
com contrarestar els petits dèficits emocionals de la proposta.
