Kentucky ha muerto

informació obra



Companyia:
La Peleona
Sinopsi:

En un món de gallines, un ou solitari i rebel decideix no néixer. Cansat de la forma de vida imposada per una cadena de producció sense sentit, decideix fer ús del seu potencial de no fer, optant per no néixer. Després d’un primer moment de confusió, i com si es tractés d’una onada de sabotatges, la resta d’ous se sumen a la protesta amb l’esperança que potser la seva insòlita acció aconsegueixi que les gallines s’adonin que viuen en una societat malalta que ha de canviar si no vol desaparèixer.
Amb l’abisme de l’extinció davant dels seus becs, les gallines miraran de convèncer els insubmisos ous de la necessitat de néixer. Un difícil diàleg amb nosaltres mateixos on posicionar-se no serà feina fàcil.

La Peleona està formada per un grup de cinc dones artistes de diverses disciplines: Carla Torres, Clara Manyós, Eu Manzanares, Patrícia Mendoza i Ruth Talavera. La companyia neix l'any 2014, amb un marcat segell que combina el sentit de l'humor i la crítica social. Un teatre que vol remenar consciències sense caure en la "moralina" fàcil. Els seus espectacles, d'autoria pròpia, parteixen de la necessitat de plantejar algun interrogant a l'espectador sobre la seva vida, ja sigui al voltant d'aspectes quotidians, com de la seva participació, més o menys encoberta, en algun dels vicis de la nostra societat. A partir d'aquí apareix la dramatúrgia, que amb una suma de paraula, gest, dansa i música asseguren un viatge plaent i lúdic. La companyia ha estrenat un total de cinc espectacles, obtenint un gran suport de públic i de mitjans. Els espectacles més destacats són "L'efecte perfecte", "Broken Heart Story" i "Estat Decepció".

Crítica: Kentucky ha muerto

25/03/2021

El galliner esvalotat de La Peleona

per Martí Figueras

El galliner esvalotat de La Peleona

Les al·legories animals sempre han funcionat. Un clar exemple és Rebelión en la granja, una novel·la curta de George Orwell. Recordo com em va impactar la pel·lícula de dibuixos animats. Fosca i dura, és la història de com els porcs d'una granja aconsegueixen el poder i l'exerceixen autoritàriament per sobre de tots els altres animals de la granja. Una crítica sense mitges tintes al règim comunista de Josef Stalin. Tanmateix amb elements semblants es pot fer una comèdia desfasada, una xarlotada, un cabaret. Però en aquest cas no es reflexiona sobre les diverses formes de totalitarisme, sinó més aviat sobre el fet de la revolució en si. Els de Mos Maiorum van interpel·lar-nos directament sobre com fer la revolució. Al Teatre Eòlia en canvi hem format part d'un galliner on els pollets no nats, dins de la seva closca, inicien la seva pròpia revolució contra les gallines ponedores. La Peleona munta Kentucky ha muerto, un bon xou on es reflexiona amb mala bava sobre l'opressió i les revolucions més insospitades. Però no sortim de la sala per cremar contenidors, sinó per ballar una conga. Diferents maneres de fer la revolució. O de continuar com sempre.

Carla Torres, com ve sent habitual en les obres que escriu per la companyia, no li interessa ser dogmàtica, ni alliçonar a ningú. Prefereix des de l'absurd, plantejar situacions impossibles, però que els espectadors podem reconèixer com conflictes socials que tenen difícil resolució. I com que tot és tan complicat, com que tots actuem mirant-nos el mateix melic, val més fer-ho amb humor. Ens riem de nosaltres mateixos i agafem certa perspectiva per, potser, fer les coses de manera diferent la pròxima vegada. Cal destacar, a més, que en aquest cas l'autora ha volgut crear aquesta espècie de faula en vers, consonant i assonant. Unes gallines i els seus no nats cloquejant en vers i a sobre en andalús? Ni a Lorca se li hauria acudit! I de fet, que parlin amb accent andalús no és gratuït, doncs tota l'obra està impregnada d'actituds i de tradicions típiques d'aquesta gent. Ara una copla, ara un punteig de guitarra que recorda als "pasos" de setmana santa, ara una saeta. Tots aquests gags estan ben repartits i no resulten gratuïts, sempre porten els personatges cap a un lloc.

Talment com si fossin La Cubana, des d'un bon principi trenquen la quarta paret, fan sortir una persona del públic a escampar el fum i la Clara Manyós es posa molt cabaretera. Això sí abillada amb un banyador blanc, una tovallola de franges blanques i de colors i un casquet de pètals de colors, el vestuari oficial de les gallines; els pollets, arrenglerats, esperen pacientment a sortir de l'ou amb un barnús blanc amb ratlles grogues i un casquet blanc. El vestuari serà important quan certs fets es decantin, hi hagi transformacions, desercions o, directament, assassinats. La feina és de la Zaida Crespo a qui potser li hauríem agraït alguna ploma. Les plomes fan un cabaret.

Aquesta gallina que sortirà a l'inici ens introduirà el seu propi drama: té un pollet que es resisteix a néixer, que no fa el que fan la resta de pollets per intentar néixer (aquesta mena de gimnàstica) i deliberadament comença a ordir un pla per induir als seus companys de closca per tal que es resideixen a néixer. Però, és clar, com pot un pollet no néixer? I perquè no ha de néixer? I és aquí on veiem la dimensió de la tragèdia real, on Carla Torres podríem dir que fa una denúncia doble: tant parla de les gallines, de la seva funció i de com acabaran (aquesta funció és vegan friendly), com d'una societat adotzenada en la qual naixem amb un cert determinisme social i no sabem revoltar-nos. Les gallines esperen el divendres perquè els hi donin el pinso especial, les beses més exquisides. I en un gag memorable, fan caure el sac jugant a la Gallineta cega. De fet, són constants els dobles jocs lingüístics i escènics amb la condició gallinàcia. Però alguna cosa canvia quan de cop hi volta troben entre les besses un dit d'una altra gallina. El canibalisme no entrava, a priori, en la recepta. O sí.

A poc a poc les dues faccions es van posicionant: els que no volen néixer, posant en risc la supervivència de l'espècie; i les gallines que volen fer posició de força i obligar, com sigui, als pollets a néixer. I com que el públic està dividit en dues grades enfrontades, cada bàndol es posiciona amb una grada i l'obliga a interactuar. Els pollets mostren doncs les seves reivindicacions per néixer: volen un món on els galls també puguin fer de ponedors, on no es discriminin aquells galls que siguin "papallones", que el menjar sigui de proximitat..., per acabar enarborant el lema francès llibertat, igualtat i fraternitat.

I com que a Catalunya sembla que vivim en un Aquadiver de revolucions, ara l'onada de l'1-O, ara la de les manifestacions feministes, ara una onada incendiària per demanar la llibertat de Pablo Hasél, la companyia no deixa l'oportunitat d'incloure una referència als "Jordis" dalt del Patrol de la Guàrdia Civil i introduir el moviment de la Revolució pacífica que pretén instaurar el pollet rebel. Tanmateix, la Peleona no creuen en un final feliç per les revolucions. Però és que una revolució per no néixer sols pot acabar amb la mort. I aquells qui remenen les cireres, malgrat les pèrdues que hagin tingut pel camí, acabaran obrint les barreres de resistència, encara que sigui amb un trepant i una serra.

Durant aquesta hora i quart que passa, els set intèrprets brillen amb molta "solera", ben empastats uns amb altres. Exagerades, transvestides, manaires, criticones. La pantomima, la caricatura, la ballaruga... La revolució és una festa de sang i fetge que al final acaba amb tots fent un Always look at the bright side of life cubanero, amb para-sols i repetint amb alegria "Qui dia passa, any empeny".