KO. Los figurantes

Teatre | Familiar

informació obra


Sinopsi:

En un context de populisme i d’un cert to de crisi social i mediambiental, l’obra K.O los figurantes es qüestiona com imaginar avui un futur esperançador i com viure col·lectivament davant d’un món incapaç de donar respostes als reptes actuals.

L’obra, que es desenvoluparà amb un grup de nenes de 6 anys i un grup d’adolescents, ambdós del barri de Poblenou, dialoga amb l’obra de Kafka, reivindicant la forta importància de les veus plurals i anònimes de la nostra quotidianitat.

Ça marche és un col·lectiu nascut a Barcelona. Des de 2015 investiga les fugues del teatre, la dansa i la performance. La seva recerca dels límits de les arts escèniques l’ha dut a repensar la relació entre la tècnica, l’artesania, els «ready-mades» i referents col·lectius. En els seus últims projectes, centrats al voltant de l’idea de l’emancipació, construeixen mons escènics originals, col·laborant estretament amb intèrprets no-professionals.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: KO. Los figurantes

21/10/2019

De com refer-se la fantasia

per Jordi Bordes

El col·lectiu Ça Marche proposa una acció amb els escolars. Que ells facin la seva obra de teatre. Donar-los-hi l'oportunitat d'expressar-se. Com si fos un dissabte a la tarda amb un joc alternatiu a l'ensopida pel·lícula de la tele.

La fantasia del castell inflable es desinfla per la por de la princesa a patir una amenaça per part d'un monstre. De fet, una mena d'ombres retallades (coincidència absoluta amb el The story of the story del Lliure acaben acaparant l'espai i donat pas a la segona part, en la que els joves es presenten (des de l'anonimat) per expressar els seus desigs, tot i que el mercat laboral social els faci témer u futur molt precari. Al final, la il·lusió supera les baixes i el musical cobra vida amb l'energètica banda sonora dels Abba (novament, una reminiscència de Mamma mia!?)

Una sessió escolar no pretén tant excel·lir a l'escena com donar eines i reforçar personalitat dels que hi intervenen. En aquest sentit, si la canalla jugaria al menjador, els joves explorarien a les golfes, o en un garatge la seva història. Si la nena petita narrava amb un micro en directe (improvisant, com un joc innocent però que ensenya les pors), els joves ho feien en play back per poder assegurar una correcta vocalització. L'entusiasme és el que torna a fer inflar el castell. La fantasia és un element propi, que només cal conear-lo per tenir-lo a cabassos. L'efecte d'aquell castell remet a l'experiència del darrer Grec a la Sala Oval del MNAC White bouncy castle, una instal·lació en què l'espectador botava directament a l'espai. Lliurement. Un exercici molt similar al que han practicat durant unes setmanes aquests alumnes. i, que ho van presentar humilment (però tant emocionats com un primer actor mediàtic) a la sala de gimnàs dels Quatre Cantons.