L’altre és un dels textos del dramaturg i director saguntí Paco Zarzoso que més ha marcat la trajectòria de L’Hongaresa de Teatre, la companyia fundada l’any 1995 per Lluïsa Cunillé, Lola López i ell mateix. L’obra es va estrenar el 1997 a l’Espai Moma, amb Isabel Rocatti i Rafa Calatayud com a intèrprets, i Carles Alfaro a la direcció. És l’obra de l’Hongaresa que més ha viatjat, i s’ha muntat en contextos d’allò més diversos. L’any 2010 es va poder veure a la Sala Beckett amb el seu altre títol, Umbral, i ara la trobareu a La Gleva Teatre, interpretada en valencià per Lola López i Paco Zarzoso.
Ara que la companyia està a punt de fer trenta anys és una bona ocasió per revisitar un dels seus primers muntatges, el més emblemàtic i representat. L’altre es compon de cinc escenes inconnexes que retraten la soledat de l’ésser humà contemporani. El concepte de llindar té una càrrega metafòrica associada als moments liminars de crisi vital i cerca de noves oportunitats; comporta la decisió d’accedir –o no– a un espai incert i la por de fer un pas vers el desconegut. A l’obra de L’Hongaresa, aquests passatges es troben en un estudi fotogràfic, a l’entrada d’un edifici amb porter automàtic, en la conversa telefònica entre els inquilins de dos pisos contigus, en un encreuament amb semàfor i al despatx del gerent d’un escorxador.
Les situacions imaginades per Zarzoso, quotidianes i estranyades alhora, se situen en instants d’excepció, petites escletxes que s’obren en l’esdevenir ordinari i que brinden oportunitats de trobada o canvi, amb personatges apocats, maldestres, i situacions tirant a ridícules, plenes de malentesos i buits comunicatius, jocs associatius que resulten delirants –per exemple, entre el nom de Sílvia i la silvicultura–, intencions tergiversades, molta ironia i petites dosis d’absurd. Sovint, l’humor sorgeix de confrontar unes expectatives fantasioses –pràcticament inassolibles– amb les circumstàncies reals de la interacció. Malgrat les esforçades temptatives de bastir ponts comunicatius, els personatges romanen cadascú dins la seva cel·la.
A la primera escena, les frases estimulants –i equívoques, de tan abrandades i hiperbòliques– d’una fotògrafa fan que, durant una estona, l’anodí home retratat se senti especial, fins al punt d’acabar confiant-li a la interlocutora les seves renovades esperances, fruit d’un autoengany induït. Al segon esquetx, una dona visiblement desequilibrada deixa anar un monòleg davant qui se suposa que va ser el seu company de vida: atrapada en una sèrie d’obsessions olfactives, expressa la incapacitat de tornar a alguns hàbits que associa a la convivència amb l’home –el trauma boicoteja la seva rutina–; debatent-se entre l’amor i el despit, presa d’una nostàlgia fetitxista, s’enfila en un relat conspirador que sembla improvisar sobre la marxa. Les altres dues escenes mostren, respectivament, el precari i interessat intercanvi telefònic entre dos solitaris desvetllats del mateix bloc de pisos, i el tedi vital d’una dona que fantasieja a tenir una aventura amb el primer desconegut que li demani foc en travessar el carrer.
Però la més potent de totes és l’última escena, en què el director d’un escorxador anticipa l’entrevista amb una treballadora que vol marxar de l’empresa, i de la qual està secretament enamorat. Sovint Zarzoso, als seus tallers de dramatúrgia, s’ha servit d’aquesta minipeça per exemplificar com pot ser d’eficaç l’ús de l’extraescena sonora, però el cas és que el text ens captiva per molts altres motius: el minuciós treball amb l’expectativa; les contraproduents pretensions culturalistes del personatge masculí, que adopta un posat místic dins la seva “catedral del dolor” –com el protagonista d’una òpera tronada–; l’ofuscació que s’apodera del seu fracassat parlament, trufat d’excessos poètics i melodramàtics –del tot deliberats: són marca de la casa–, i la còmica utilització d’un argot professional que el porta a lloar l’empleada amb epítets com “incansable descarnadora” i trinxadora que “domina totes les arts de la matança”.
Ens agradaria poder veure més sovint el teatre de Paco Zarzoso a Catalunya. Les últimes obres, que suposen una tornada a la intempèrie constitutiva del seu univers dramàtic, discorren pels viaranys del grotesc, el metateatre i l’autoficció. Penso en Piedra y encrucijada (2019), que es va poder veure a la Sala Beckett fa un parell d’anys; Las mañas, que parteix d’una situació d’absurd beckettià, amb textures d’esperpent i teatre per a titelles de guant, a fi de denunciar la situació de moltes zones de l’Espanya rural i despoblada; i Saguntilíada (2020), que, estrenada al Teatre Romà de Sagunt, viatja des dels orígens fins a la crisi actual del teatre, en un recorregut que va de la tragèdia grega al teatre postdramàtic, per acabar reivindicant un “teatro lúbrico de pandemias celestes”. L’Hongaresa sempre ha defensat que el teatre ha d’abraçar l’impossible; per això, amb motiu del seu trentè aniversari, ha afegit un pirandellià epíleg a aquesta obra primerenca que és L’altre, de manera que els seus infeliços personatges puguin, d’una vegada per totes, franquejar el llindar i deixar enrere els llimbs del desig insatisfet.
Crítica publicada a Núvol el 16 d'octubre de 2024
