Qui ho diu, que un final feliç ha d’implicar a la força el triomf de l’amor de debò, de l’honestedat, dels tendres afectes i les forces del bé? Si tu has apostat fort per allò que habitualment està considerat com les forces del mal , fent us de tots els paranys, traïcions i manipulacions al teu abast, i tirant mà també d’algun que altre assassinat o suïcidi induït, evidentment, per a tu, un final feliç implicarà que tots aquestes recursos que d’altres jutjaran com a malèvols t’han resultat altament benèfics. I aquest és per exemple el cas de la parella imperial que, després de salvar no pocs entrebancs, arriba al final de la gloriosa última òpera de Monteverdi tot cantant l’emocionant “Pur ti miro, pur ti godo”, tota una afectuosa declaració d’amor i desig mutu . I quina bona parella fan aquests dos , en mans d’un Calixto Bieito que es diria que té també cura d’atorgar-li als personatges una notable credibilitat física: la química que transmet aquesta parella guapa i sensual encarnada per Julie Fuchs i David Hansen , ja ens deixa clar que, ambicions a banda, entre aquests dos hi ha alhora una irresistible atracció física, oberta alhora a les més variades possibilitats : només cal veure en aquest sentit l’explícita eròtica que deixa anar el duet que l’emperador manté amb el poeta Lucano de Thobela Ntshanyana. Ell mateix, un altre triomfador d’una vetllada en la qual, encara que el mal porti la veu cantant a nivell argumental, el bé s’imposa per complert a nivell interpretatiu: deixant de banda l’esplèndida parella imperial, aquí tothom es situa a l’excels nivell que requereix una meravella musical com aquesta, des de l’ex emperadriu Ottavia de Magdalena Kozená o el filòsof Seneca caigut en desgracia de Nahuel di Pierro , fins a l’amorosament repudiat Ottone de Xavier Sabata, tot passant pel juganer i un xic descarat trio format per La Virtut ( Irene Mas), la Fortuna (Rita Morais) i l’Amor (Jake Arditti). Per cert que la Fortuna es presenta proveïda d’un carregament de calcetes que s’anirà traient d’una en una , per tal de llançar-les tant al públic, com als mateixos membres de l’orquestra de Le Concert de Nations dirigida amb el seu magisteri habitual per Jordi Savall ; un Savall al qual potser tampoc no li ha fet massa gràcia aquest detall, tenint en compte les reticències expressades al voltant de la proposta de Bieito.
Però el cas és que l’escenografia de l’espectacle, el gran cercle amb quelcom de passarel·la situat on habitualment es troba el fossar de l’orquestra ubica també la formació de Savall al bell mig de tot plegat. I crea alhora una sensació de proximitat amb la platea que es tradueix també en una nitidesa absoluta pel que fa a la claredat amb la qual arriben les veus. Darrera del cercle es troba l’escenari, ocupat aquest cop per una part del públic que potser es perd una mica l’acció escènica , però que a canvi , rep una visió privilegiada de la gran sala de teatre. Gairebé, com si formés part d’una experiència un xic immersiva, dominada alhora tota l’estona per la força de les pantalles Led que s’encarreguen de visualitzar allò filmat prèviament que ve a enriquir la posada en escena, escrutar en viu i en directe cada gest d’aquests personatges incapaços d’escapar de la voràgine sagnant i sexual que s’ha desfermat pels carrers de Roma, i incloure de tant e n tant la imprevista imatge d’algun desprevingut espectador.
Però tornem a la parella imperial . D’una banda , tenim a Neró, el nom del qual ja evoca d’immediat un munt de perversions contra natura, provocats incendis devastadors i vetllades de circ plens de lleons fent-se un bon banquet de carn cristiana. Però també la seva futura segona esposa Poppea, capaç de fer el que calgui per tal de seure al tron, exhibeix un currículum personal ben digne del seu espòs. Al cap i a la fi, per a que una parella funcioni, ha d’existir entre els seus integrants un delicat equilibri. Doncs aquí hi ha prou equilibri criminal com per arribar al final feliç plantejat amb soterrada ironia per Giovanni Francesco Busenello, un llibretista amb ànima de lúcid lliberti que sabia també molt bé de què parlava. Com acostuma a passar amb tots els finals feliços, també aquest va acabar tenint un recorregut posterior no massa feliç. Però aquesta és una altra historia I com deia un conegut la nit de l’estrena , tothom ha vist “Quo Vadis?” i sap cap on enfila tot plegat. Encara que , paradoxalment, a la peli el final feliç que trobaran els cristians a l’altre món, passi abans per allò altre dels lleons amb molta gana.
L’humor, per cert, no està tampoc exclòs de la magnífica posada en escena d’un Bieito que ens recorda un cop més el seu gran talent, pel que fa a potenciar les capacitats actorals del seu fantàstic repartiment. Bieito és molt exigent en aquest sentit. Però qui es plega a les seves exigències, rep ràpidament la recompensa de comprovar fins a quin punt la direcció, ha potenciat els seus recursos interpretatius, i li ha permès explorar vessants del seu personatge que , en d’altres circumstàncies i en d’altres mans, potser li haguessin passat desapercebudes. Bieito segueix sent aquella mena de modèlic director teatral operístic que, fins i tot quan et deixa anar una resolució escènica que podria semblar efectista, ho està fent en realitat de forma ben efectiva al servei del text i dels subtext de l’obra que dirigeix. No hi ha aquí ni un sol efecte sagnant ( en realitat, molt menys presents dels que podria donar a entendre les paraules de Savall) , ni una sola imatge projectada carregada de força libidinosa , ni un sol gest del repartiment, que no aparegui en funció de la dramatúrgia de l’espectacle. Una dramatúrgia que, en aquest cas ,i mitjançant l’aclaparadora presència de grans pantalles escrutadores, ens recorda de forma contundent el narcisista voyeurisme d’una societat que ha fet de l’exhibició constant una mena de no menys constant urgència. Però això, no és Instagram. Aquí, les pantalles poden mostrar allò que ni els més poderosos i cruels emperadors volen mostrar , perquè també ells busquen transmetre una imatge idealitzada capaç de preservar el seu legat. Com diu Bieito, els creadors de l’òpera van mostrar-nos “una societat hedonista , decadent, en la qual les persones es comporten de forma extremadament egoista”. I com ell mateix ve a suggerir alhora , potser per això mateix, ens resulten tan creïbles i properes les coses que estan passant a l’escenari. No ens fem masses il·lusions , que per alguna cosa Bieito ha estat sempre un fidel seguidor de les pessimistes teories de Schopenhauer: allò que passava a la Roma de Neró, seguia passant a la Venècia de Monteverdi, i segueix passant ara mateix a un grapat de llocs del nostre món. Però , per sort, de tan universal i generalitzat desori, n’acaben sortint de vegades propostes tan notables com aquest muntatge; propostes que ens segueixen recordant que de les misèries humanes, en poden acabar sortint grans creacions.
