L'incoronazione di Poppea. Calixto Bieito

informació obra



Direcció:
Calixto Bieito
Direcció Musical:
Jordi Savall
Sinopsi:

Estrenada durant l’hivern del 1642 al Teatro Santi Giovanni e Paolo (Teatro Grimano) de Venècia, la darrera òpera de Monteverdi fou escrita a partir d’un llibret de Giovanni Francesco Busenello, membre de la llibertina Accademia degli Incogniti, de costums immorals i obertament crítics amb la religió cristiana. Per primera vegada en el seu gènere, l’òpera passava dels palaus als teatres, obrint-se a tothom i basant per primer cop el seu argument en fets històrics i no mitològics, com passava amb L’Orfeo. 

La Poppea de Monteverdi, L’Oracolo della Musica, malgrat tenir 380 anys, revela trets sorprenentment moderns, amb profunditats i passions que són equivalents a les del nostre temps. Monteverdi va capturar brillantment la naturalesa musical de la histèria tirànica de Neró i la sensualitat irresistible de Poppea. Monteverdi utilitza paraula i música per aconseguir un drama d’alt nivell, barrejant de manera virtuosa comèdia i tragèdia. 

La producció signada per Calixto Bieito, estrenada a l’Opernhaus Zürich l’any 2018, ha estat un dels espectacles més reeixits de les darreres temporades. Aclamada tant per públic com per crítics, deu part d’aquesta màgia a Rebecca Ringst, que va connectar el públic amb l’escenari com mai abans. Els personatges obsessius de l’òpera es presenten al límit de la vanitat, mentre les pantalles de vídeo que dominen l’escenari completen el glamurós món d’infinita autoadulació i autocomplaença. 

Julie Fuchs torna a revisitar el personatge de Poppea de forma sensual. Ni els contratemps ni les derrotes seran obstacles per fer el seu salt al buit i assolir els seus plans: passar d’ambiciosa cortesana a ser coronada emperadriu. D’altra banda, al seu costat com a Neró gaudirem del contratenor David Hansen: un addicte impotent davant de la bellesa de Poppea i també de la seva paraula (no té objeccions a convèncer Sèneca per suïcidar-se). En la seva amoralitat lluitarà per veure Ottavia (esposa de Neró) a l’exili, en la veu de Magdalena Kožená, i Ottone, cantat per Xavier Sabata. 

Al podi, Jordi Savall, coneixedor únic d’aquests repertoris, ens oferirà els misteris d’aquesta partitura considerada perduda durant segles i redescoberta el 1888. Una òpera moderna plena d’ingredients com l’erotisme, l’ambició o la fascinació pel poder que culmina amb el preciós duet de melodia infinita “Pur ti miro, pur ti godo”, atribuït a Benedetto Ferrari. 

Crítica: L'incoronazione di Poppea. Calixto Bieito

20/07/2023

A medias

per Enid Negrete

¿A qué vamos a la ópera? la mayoría supongo, que a ver un espectáculo cuya fundamento es música vocal escenificada. Es decir, cantantes que actúan una historia. Bueno, pues desgraciadamente esta no es la sensación de lo que uno tiene en esta puesta en escena.

Una definición de espacio en principio interesante y novedosa, no puede negarse, pero dudosamente funcional para un teatro a la italiana y de herradura como es el Gran Teatro del Liceu.

Primero: sentar espectadores en el escenario es un problema acústico importante. Se escuchan más los taconazos de los cantantes en sus entradas y salidas que a la orquesta. Los cantantes o se escuchan en tu oído o lejanamente, además de que pierdes muchas de las propuestas visuales de la pantalla del ciclorama. A eso hay que agregar que las pantallas de super titulaje fallaron alrededor de media hora del primer acto, la gente no oía a los cantante ni entendía que estaba pasando, lo que provocó mucho sopor. Además de recibir todas las cosas (las bragas, confeti dorado y pétalos) que lanzaron los cantantes.

Segundo: El elenco de una ópera como esta debe ser especialista en un estilo muy difícil de hacer bien. La verdad es que las dos emperatrices (Magdalena Kožená y Julie fuchs) fueron lo mejor del reparto junto con Nahuel Di Pierro en el papel de Séneca, que además posee una presencia escénica muy destacable. Pero es muy difícil ver a un tirano del nivel y con la complejidad de carácter de Nerón en el trabajo vocal y escénico de David Hansen, y la verdad es que en general las voces de contratenor no fueron especialmente convincentes. Tampoco fueron destacables las actuaciones (sobre todo vocales) de las virtudes y deidades.

Por supuesto que a estas alturas del siglo XXI las escenas sexuales no son un escándalo, ni siquiera una sorpresa. Pero una obra como esta, que ya hemos visto muy bien representada, pero que, además, tiene un vigencia incuestionable, una música maravillosa y una cantidad de personajes extraordinarios, la verdad merecía un mejor montaje y un cuidado mayor al tratar al espectador sobre un espacio poco usual.

En general la experiencia desde la zona de espectadores del escenario, fue ver una ópera a medias.