Los inescalables Alpes, buscando a Currito

Dansa

informació obra


Intèrprets:
María del Mar Suárez La Chachi
Autoria:
María del Mar Suárez La Chachi
Direcció:
María del Mar Suárez La Chachi
Interpretació musical:
Lola Dolores, Francisco Martín, Isaac García
Il·luminació:
Azael Ferrer
Text:
Cristian Alcaraz
Vestuari:
Nantú
Vídeo:
99páginas
Sinopsi:

L’escena underground de Màlaga va forta. Ens ho estan demostrant artistes com María del Mar Suárez La Chachi, Rosa Romero, Ximena Carnavale, Alessandra García o Alberto Cortés (de qui l’any passat vam poder veure One night at the golden bar al TNT). Una generació que cerca noves formes i que està regenerant el teixit cultural alternatiu.

A Los inescalables Alpes, la Chachi no ens convida a pujar cap muntanya, sinó a acompanyar-la en el llarg camí d’una romeria, que pot arribar a ser tan extraordinari i esgotador com l’ascens al Mont Blanc. Acompanyada de dos músics i una cantaora, trasllada al seu cos la tenacitat i la insistència en l’acte de demanar constantment una cosa que mai arriba: un clam corporal que va més enllà de tota religiositat i que es concreta en el ferri compromís amb si mateixa de no parar mai, passi el que passi.

La identitat sempre és una negociació entre la nostra identitat personal i les identitats col·lectives de què formem part, volent-ho o sense voler-ho, i que se’ns incrusten a la carn fins a fer-se indissociables del nostre propi cos. Provinent de la formació flamenca més estricta, la Chachi s’enfronta a la cerca d’un equilibri entre un cos marcat per la tradició i el desig de trobar maneres noves de viure o d’entendre l’escena. I és així com es lliura a una improvisació d’una hora, sense treva, al llarg de la qual erosiona progressivament els codis del flamenc i els fon amb els moviments viscerals, salvatges i agressius del krump. Una transformació del cos que ressona amb el seu espectacle anterior, La espera, on l’energia del flamenc es barrejava amb la d’una rave, però que a Los inescalables Alpes adopta un to més íntim i introspectiu.

Lluny de fer un espectacle folklòric, la Chachi construeix un mantra escènic i contundent que ens parla sobre la formació de la identitat davant del precipici, una experiència col·lectiva i transformadora que defensa la importància dels rituals íntims com a estratègia per no defallir.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Los inescalables Alpes, buscando a Currito

03/10/2023

Flamenc extasiant: Chachi, "que iluminas la luz de mi aurora"

per Jordi Bordes

Ha estat una inesperada sorpresa del TNT d'enguany. La Chachi s'ha guanyat un lloc d'honor en el flamenc contemporani que, habitualment, transita per Catalunya. Al costat d'Israel Galván (Solo), de Rocío Molina (Caída del cielo), del Niño de Elche (Mellizo doble), de Juan Carlos Lérida (Máquinas sagradas), el seu debut fa flaire a llarg idil·li (si més no, amb aquesta peça, que ja porta centenars de bolos per l'estat espanyol). Flamenc extasiant.

Asseguts a les primeres fileres del Teatre Alegria el seu mantra (una cançó que és l'himne del centenari de Rocío) és una torrentera que va acumulant aigua i que creix i es desborda per tot arreu. Amb la tornada en bucle, i elevant el volum. O aturant-ho per cantar-ho en xiuxuieig a cappella. Si La Chachi comença estàtica que va enroscant-se sota una llum zenital, es desplega a partir d'aquest himne, i balla de genolls, estirada a terra (com aquella descoberta de Cesc Gelabert de ballar una sardana horitzontalment, a La muntanya al teu voltant)), estirant la càmera negra del fons de l'escenari, bevent i tirant-se vi dolç pels cabells...

Amb una força i un esgotament que pot recordar als sacs de sorra de La casa de la fuerza d'Angélica Liddell, per exemple. El límit físic es viu com una festa com una superació del cos, per deixar escapar l'ànima. I, al final, en la foscor de nou, explica el per què d'aquest títol, una imatge que podria sonar gratuïta però que es revela definitiva. Potser no volia pujar al cim dels Alps. Però si s'ha de pujar, es puja. I, tot i les angúnies de meitat del camí, del dolor, del cansament, del perill (com la comèdia Fitzroy), al final accedir allà on no s'hi volia anar, acaba resultant una experiència d'èxtasi compartit.