Fitzroy - Quatre dones al límit

Teatre

informació obra


Direcció:
Sergi Belbel
Intèrprets:
Míriam Iscla, Sílvia Bel, Sara Espígul, Natalia Sánchez
Autoria:
Jordi Galceran
Escenografia:
Josep Iglesias, Max Glaenzel
Il·luminació:
Kiku Planas
Sinopsi:

Quatre escaladores estan a mitja ascensió del Fitzroy, una muntanya situada al camp de gel de la Patagònia sud, entre Argentina i Xile, una de les vies d’escalada més complicades del món i mai assolida per una cordada femenina. El mal temps les ha fet aturar i, mentre esperen que les condicions millorin, arrecerades en un sortint de la roca, sorgeixen problemes inesperats que les fan dubtar de si tirar endavant l’ascensió o rendir-se. Continuar significaria assumir riscos que no havien previst i que poden posar en perill les seves vides, rendir-se seria renunciar a la possibilitat d’assolir una fita que potser no podran repetir mai.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Fitzroy - Quatre dones al límit

09/02/2023

Joc eficaç de comèdia en l'abisme

per Jordi Bordes

L'alpinisme demana llevar-se d'hora ben d'hora (abans que surti el sol) per encarar la paret vertical que separa del cim en una finestra de temps que garanteixi llum i (a poder ser) climatologia. Jordi Galceran amb Sergi Belbel han construït una conversa d'intimitats (amb girs d'una escandalosa comicitat) en un lloc insospitat: a 3.000 metres d'altitud dalt del Fitzroy, una muntanya entre Argentina i Xile. Galceran apunta que és la seva forma d'obrir camí en el teatre d'aventures. Segurament no és ben bé així. Perquè les quatre protagonistes no es mouen d'aquella repisa estreta on passen el temps abans de fer l'atac final i en cap moment perillen les seves vides per raons esportives. Allà, això sí, s'expliquen anècdotes divertides que passen a ser un relat perillós que posa en risc l'expedició. Galceran situa aquesta conversa distesa, fins a esclatar moments de forta emoció en un lloc extrem, i són prou verossímils les reaccions de les alpinistes: A la muntanya es viu una vida paral·lela a la del carrer i es pot deixar per alt la picabaralla urbana en plena expedició. Un joc tant intranscendent com el de la frase maleïda (Quantes generacions de joves no hi han juga en un llarg trajecte en cotxe o en tren?) cobra una dimensió del tot o res.

La comèdia maleïda. L'autor de fenòmens com Paraules encadenades, Carnaval, o Dakota (amb molts anys i produccions voltant pel món dels seus textos) disfruta trobant escletxes a la veritat i fent que personatges ben grisos tinguin el seu moment d'heroïcitat i, alhora, de patetisme. Però lluny de ridiculitzar ningú, les humanitza i s'hi empatitza. Qui no hagués volgut fer una amenaça velada a les direccions dels bancs? (El crèdit) Qui no es voldria rebel·lar contra les formes de triar un executiu en una multinacional? (El mètode Grônholm) Qui no voldria desaprofitar l'oportunitat de creuar l'últim tram de la via ioguslava del Fitzroy? Doncs això. La comèdia està vista com un gènere fàcil quan, es demostra una vegada i una altra, que és un gènere maleït perquè cal una energia molt ben administrada pels intèrprets. Sergi Belbel aconsegueix aquest equilibri entre quatre monstres a l'escena: Míriam Iscla la cap de l'expedició controlant la informació privilegiada per la seva mirada de psicòloga de bestsellers d'autoajuda; Sílvia Bel, la xerraire i extrovertida que no sospita quines veritats li revelarà aquella aturada; Sara Espígul, molt més callada que lluita entre el repte, l'amistat i la vida; i el descobriment de Natalia Sánchez, l'element distorsionador indispensable que sap jugar-hi com si ho fes sense voler. Debuta com a actriu en català amb nota.

La frase maleïda. Dalt la muntanya tot té un caire més escatològic ("La merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó!"). En l'alpinisme hi ha dues accions claus abans d'un atac a una paret vertical: esperar menjant fruits secs i bevent aigua i revisar tot el material, un cop i un altre. I en aquesta espera, cal trobar jocs que permetin distreure's. Hi ha qui parla més del compte; hi ha qui en té prou en escoltar. Però totes participen amb les mateixes condicions a la frase maleïda. I, en el desenvolupament de la frase sempre s'hi inclouen amb el que accepten la caricatura de les altres sense cinisme, aparentment. La conversa sona natural, de les confessions que marquen un punt vital de no retorn a les quatre dones, de vides i caràcters ben diferents però amb un objectiu comú: ser les primeres del món que pugen per la via ioguslava.

L'aventura maleïda. Aquest és el motiu pel qual les quatre dones arrisquen temps, diners i el propi cos a una acció inútil. El món seguirà rodant aconsegueixin fer el cim o no. Un heroi salvaria el món; elles en tenen prou en aguantar tensa la corda de la comèdia, en soportar-se siguin quins siguin els seus mals de ventre i donar-se un instant per lograr el que, en realitat, tothom vol, l'escapada maleïda que les (ens) enfronti amb la Natura i que les (ens) alliberi de les convencions socials més suades.