Fitzroy - Quatre dones al límit

Teatre

informació obra


Direcció:
Sergi Belbel
Intèrprets:
Míriam Iscla, Sílvia Bel, Sara Espígul, Natalia Sánchez
Autoria:
Jordi Galceran
Escenografia:
Josep Iglesias, Max Glaenzel
Il·luminació:
Kiku Planas
Sinopsi:

Quatre escaladores estan a mitja ascensió del Fitzroy, una muntanya situada al camp de gel de la Patagònia sud, entre Argentina i Xile, una de les vies d’escalada més complicades del món i mai assolida per una cordada femenina. El mal temps les ha fet aturar i, mentre esperen que les condicions millorin, arrecerades en un sortint de la roca, sorgeixen problemes inesperats que les fan dubtar de si tirar endavant l’ascensió o rendir-se. Continuar significaria assumir riscos que no havien previst i que poden posar en perill les seves vides, rendir-se seria renunciar a la possibilitat d’assolir una fita que potser no podran repetir mai.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Fitzroy - Quatre dones al límit

11/02/2023

La cordada de «la frase maleïda»

per Andreu Sotorra

No sé per què l'autor Jordi Galceran (Barcelona, 1964) no ha titulat aquesta nova comèdia senzillament «La frase maleïda», joc ancestral de criatures i postadolescents de l'era del benestar frustrat amb la qual ocupa una considerable part del discurs de les quatre protagonistes, quatre escaladores d'upa. En comptes d'això, Galceran ha preferit traslladar l'imaginari a la Patagònia del sud amb el cim FitzRoy d'amulet, una massa de granit d'especials dificultats per als escaladors entre Xile i l'Argentina que fa més de 3.400 metres i de la qual l'escenografia de l'obra en reprodueix la part baixa, a tocar del cim, arran dels 3.000 metres, dins un marc que aparenta la projecció d'un fals documental o una reproducció de la gesta en 3D.

Que el FitzRoy patagònic no l'hagi aconseguit mai una cordada femenina és el que dóna “corda” a Jordi Galceran per situar les seves quatre heroïnes en la frontera de superar allò que cap altra dona havia superat fins aleshores. Una lectura tan subtil que pot ser que se'ls escapi als espectadors tenint en compte que estan immersos, progressivament, en una comèdia on no falta el riure a cor què vols.

¿Però es pot fer riure durant una hora i mitja a 3.000 metres en estat d'espera que el temps amaini i permeti l'escalada de les que diuen que són quatre de les escaladores més expertes i ben valorades del món?

I aquí és on apareix el recurs de “la frase maleïda”, un joc que les quatre comencen per passar el temps, carregat de doble sentit i picaresca, i que acaba posant sota la capa gelada del FitzRoy la feblesa de l'amistat cega i la ingenuïtat de l'engany entre amigues que han de dependre l'una de l'altra sota la seguretat de les cordes, els grampons, l'arnés, el casc, les cintes exprés, el mosquetó o el cap d'anclatge.

Tot aquest material hi és a dojo al camp base anomenat “la cadira dels francesos” de les quatre escaladores, com si una furgoneta de Decathlon hagués descarregat una comanda a l'engròs damunt de l'escenari, un attrezzo que segurament fa les delícies dels que practiquen l'escalada i, diria que per primera vegada, es veuen reflectits en el seu món de risc a l'escenari.

El risc, però, de les quatre protagonistes és un altre: superar l'engany i superar el repte d'aconseguir el cim, una dèria d'una d'elles que ho va prometre als seus pares quan era petita i que ara es troba en un moment delicat que, per prudència, m'estalviaré de desvelar.

L'autor d'èxits espaterrants com «El mètode Grönholm» o «El crèdit», les més recents, sense oblidar les anteriors com «Dakota», «Paraules encadenades», «Fuita» o «Surf», fa aquí un exercici minimalista de dramatúrgia que només fugaçment recorda la sala d'espera d'«El mètode Grönholm» canviada aquí pel camp base. S'excedeix perillosament en destinar més d'una escena a “la frase maleïda”, amb el risc que la repetició no faci perdre pistonada a la trama, però el recurs no deixa d'enganxar la majoria de l'auditori que hi ha “jugat” des de la infància a la vellesa passant per la maduresa sense que en cap d'aquestes etapes de la vida li hagin caigut els anells.

La veu en off que era un dels fantasmes d'«El mètode Gröholm» —la interpreta l'actor Jordi Boixaderas— també hi és, en el paper del xicot d'una de les alpinistes i orientador des de la distància de la meteorologia i de les condicions climatològiques per continuar o no l'escalada. I una vegada més, com en tantes obres, el personatge absent és el pistó que desencadena el conflicte.

El quartet és un dels ganxos de l'obra. Hi excel·leixen a parts iguals veteranes de l'escena catalana com Sílvia Bel, Míriam Iscla i Sara Espígul que tenen l'oportunitat d'estripar papers clàssics i donar una imatge femenina no exempta de polèmica si el color lila els posa el dit a l'ull. I no es queda enrere la quarta protagonista, l'actriu madrilenya Natalia Sánchez, resident actualment a Catalunya, que actua per primera vegada en teatre en català com si fos la seva primera llengua gràcies, esclar, a la relació familiar com a mare de dos fills amb l'actor Marc Clotet.

«FitzRoy» sembla que s'hagi escrit i dirigit —el tàndem Jordi Galceran / Sergi Belbel funciona a la perfecció des de fa temps— pensant en les quatre intèrprets i difícilment te la pots imaginar ja amb altres actrius. I aquí és on hi ha la gràcia del muntatge perquè elles, com es diu popularment, la tenen tota, la gràcia, quan es veuen obligades a fer cordada sisplau per força per tirar amunt, deixant el passat enrere, si no volen estimbar-se en el camí de la vida. (...)