El mètode Grönholm

informació obra



Autor:
Jordi Galceran
Direcció:
Sergi Belbel
Intèrprets:
Enric Cambray, David Verdaguer, Mar Ulldemolins, Marc Rodríguez
Sinopsi:

L´any 2003 "el mètode Grönholm" es va estrenar per primer cop al Teatre Nacional de Catalunya i des d’aleshores ha traspassat totes les fronteres: ha esdevingut un èxit de públic tant a Catalunya, com a la resta de l’Estat com en l’àmbit internacional.

 Enric Cambray, Marc Rodríguez, Mar Ulldemolins i David Verdaguer són els quatre actors que aquest cop es posaran a la pell de quatre candidats a un lloc d’alt executiu a una multinacional, tots ells ben disposats a sotmetre’s a les rocambolesques proves del procés de selecció.

Aquesta situació dóna peu a una comèdia de riures assegurats, perquè no hi ha res més divertit que veure les nostres pròpies misèries, adonar-nos en aquest mirall màgic que és el teatre, de com l’ambició per aconseguir una mica més de prestigi, de consideració social i de diners ens fa actuar de la manera més ridícula. Sí, la gent riu molt a "El mètode Grönholm" però és un riure molt sa...., ens estem rient només de nosaltres mateixos.

Jordi Galceran amb "El mètode Grönholm" és l’autor català que ha aconseguit ser el més representat a Catalunya i al món amb una obra dramàtica de text.

En el teatre hi ha fracassos, aventures, èxits i fenòmens. "El mètode Grönholm" entra en aquesta última categoria", Sergi Belbel

Crítica: El mètode Grönholm

09/12/2020

Infal·lible, el mètode

per Jordi Bordes

El joc que va es riure Jordi Galceran ara fa 17 anys continua molt ben engreixat. És infal·lible. Sergi Belbel ha tornat a dirigir una nova producció (després que s'estrenés la del T6, sense acceptar cap canvi de rols, amb Jordi Boixaderas, Lluís Soler, Roser Batalla i Jordi Diaz). Ho fa amb una generació d'intèrprets nous. Són més joves. I, per tant, l'ànsia de voler triomfar laboralment, és més ferotge. David Verdaguer, Marc Rodríguez, Mar Ulldemolins i Enric Cambray tornen a entrar en una mena de sala amb vistes i a passar la prova que ha de permetre qui serà el guanyador de la plaça de director comercial d'una multinacional del moble suec a Catalunya. La comèdia (agra) està servida.

Quin equip d'actors funciona millor? D'entrada cal advertir que els perfils dels dos repartiments són diferents i també les edats amb què van debutar fent els personatges. També és cert que, com en tota obra d'intriga, esperar determinades escenes (com la dels barrets) és diferent a viure-les per primer cop. La memòria pot mantenir alguns detalls, aparentment insignificants i, en canvi, pot esborrar girs importants. Probablement, els personatges estan més ben perfilats, ara. són més coherents i menys de traç gros. Potser s'ha perdut un grau de volum sorollós en el riure (també hi afecta la disponibilitat dels espectadors amb mascareta en fase1 de desescalada) però segueix sorprenent. L'espai ve a ser el mateix però ara el presideix una llum que va canviant de color i un quadre, amb un ull que evoca a El gran Germà (del reality show i també de George Orwell a 1984).

Es parla molt de la bona salut del teatre contemporani català. Amb una contínua presència d'obres i autors (costa més que les autores tinguin un espai a l'escena, això està en el capítol de deures pendents) a la cartellera. Però la fortalesa també es comptabilitza amb la capacitat de tornar a aixecar produccions històriques, periòdicament. Ho ha fet Dagoll Dagom amb peces com Mar i Cel, El Mikado, La nit de Sant Joan. O La Cubana amb Cómeme el coco negro. Però és una torrentera desaprofitada, si un cop estrenats, se'ls emmagatzema a l'estanteria d'espectacles acabats. Jordi Galceran, un professor d'institut que va passar a dramaturg després dels seus primers èxits (Paraules encadenades, Dakota) és un habitual en el teatre amateur i també té l'honor de ser dels és produïts fora de Catalunya (superant mites com l'Àngel Guimerà de Terra baixa...) Que es tornin a presentar peces d'èxit diu dels productors que no volen arriscar en temps d'incerteses pandèmiques, però tambe de poder comprovar com les bones comèdies aguanten el pas del temps.