El mètode Grönholm

Teatre

informació obra


Autoria:
Jordi Galceran
Direcció:
Sergi Belbel
Intèrprets:
Enric Cambray, David Verdaguer, Mar Ulldemolins, Marc Rodríguez
Sinopsi:

L´any 2003 "el mètode Grönholm" es va estrenar per primer cop al Teatre Nacional de Catalunya i des d’aleshores ha traspassat totes les fronteres: ha esdevingut un èxit de públic tant a Catalunya, com a la resta de l’Estat com en l’àmbit internacional.

 Enric Cambray, Marc Rodríguez, Mar Ulldemolins i David Verdaguer són els quatre actors que aquest cop es posaran a la pell de quatre candidats a un lloc d’alt executiu a una multinacional, tots ells ben disposats a sotmetre’s a les rocambolesques proves del procés de selecció.

Aquesta situació dóna peu a una comèdia de riures assegurats, perquè no hi ha res més divertit que veure les nostres pròpies misèries, adonar-nos en aquest mirall màgic que és el teatre, de com l’ambició per aconseguir una mica més de prestigi, de consideració social i de diners ens fa actuar de la manera més ridícula. Sí, la gent riu molt a "El mètode Grönholm" però és un riure molt sa...., ens estem rient només de nosaltres mateixos.

Jordi Galceran amb "El mètode Grönholm" és l’autor català que ha aconseguit ser el més representat a Catalunya i al món amb una obra dramàtica de text.

En el teatre hi ha fracassos, aventures, èxits i fenòmens. "El mètode Grönholm" entra en aquesta última categoria", Sergi Belbel

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: El mètode Grönholm

24/12/2020

L'espia que tornava de la cambra del costat

per Andreu Sotorra

Doncs, això... Una altra vegada «El mètode Grönholm» i va bola! El canvi generacional d'aquesta nova posada en escena és no només interessant sinó afortunadament regenerador. Quan el dramaturg Jordi Galceran (Barcelona, 1964) va estrenar el 2003, dins aquell decapitat programa T6, aquesta obra al Teatre Nacional de Catalunya (oh!, sacrilegi!, una comèdia frívola i d'autoria catalana al temple sagrat del TNC!) els classificats del diumenge de La Vanguardia encara anaven plens de demandes de multitud de feines per a executius, directius, secretàries de direcció, comptables, tècnics financers, administratius i tota mena de càrrecs d'alta, mitjana i baixa volada.

Eren altres temps i el Linkedin encara dormia a les beceroles. Ara que els classificats del diumenge han passat a millor vida —i no només per mor del Linkedin sinó pel llast de la crisi immobiliària del 2008 que va deixar i encara deixa sense feina tota una generació presumptament preparada per acontentar les agències de col·locació que inserien els anuncis dominicals— la suculenta història tragicòmica d'«El mètode Grönholm» no ha perdut vigència sinó, ben al contrari, n'ha guanyat encara més davant el salvatge clima de competitivat que s'ha instal·lat en el món del treball.

Dues generacions. Dos punts de vista. Dues mirades igualment sagnants. Diria, però, que ara més feridores perquè els nous espectadors hi arriben amb experiències personals també igualment més sagnants i més feridores a l'hora de trobar la manera de guanyar-se el pa de cada dia.

Crec, això sí, que els que l'hem vista abans estem immunitzats contra el factor sorpresa que té l'obra. Diria també que la nova aposta d'«El mètode Grönholm» —sense treure mèrit als espectadors repetidors— hauria de ser, sobretot, per a noves generacions d'espectadors. Si a l'escenari hi ha un repartiment encara jove, això s'hauria de correspondre amb una platea també encara jove. Si tenim en compte que «El mètode Gronhölm» en aquests més de quinze anys ha voltat per la Seca i la Meca i encara volta gràcies al do de la traducció, ha quedat ben demostrat que l'obra no té fronteres ni de contingut, ni de comprensió, ni culturals, ni generacionals.

Els espectadors veterans no haurien de caure en la temptació de fer la comparativa entre aquells primers quatre «mètodes Gronhölms» i els quatre d'ara. Si eren prou esperpèntics i brutals Roser Batalla, Jordi Boixaderas, Jordi Diaz i Lluís Soler, també ho són ara els nous «mètodes Grönholm» integrats per Enric Cambray, Marc Rodríguez, Mar Ulldemolins i David Verdaguer.

Posats a trobar-hi una diferència, diria encara que entre els uns i els altres ha plogut molt teatralment parlant i que si aquells primers s'acostaven a l'obra amb uns prudents peus de plom, aquests ho fan curats d'espants i després d'haver passat per espectacles descarats, atrevits, desinhibits i pocavergonyes de tota mena. Tot ja es pot estripar si s'estripa bé perquè l'estripada ja està admesa com un cànon més en el regne dels escenaris.

L'espai no té gaires possibilitats de canvi. Més opac o més diàfan, ha de ser en una sala d'espera. I si el protagonisme que tenia una veu d'ultratomba el té un ull espia és perquè la societat del segle XXI és la més espiada de tota la història per l'allau de càmeres de carrer, filtratges d'internet i xuclades de gustos i hàbits que deixen tota mena de rastre a la xarxa. L'ull espia d'aquesta nova posada en escena s'adapta, doncs, als nous temps.

La direcció de Sergi Belbel (la mateixa de l'estrena del 2003) hi té la mà trencada i sap com fer moure els quatre personatges que formen part del seu ADN teatral perquè no perdin ni un gram de la caracterització amb què els va crear Jordi Galceran. L'acarnissament del capitalisme sense fre no l'ha matat el temps potser perquè hi ha virus que no admeten cap mena de vacuna.

Passats els anys, a cada nova proposta d'«El mètode Grönholm» no em puc estar de recuperar algunes de les observacions que vaig fer aleshores: «Una permanent intriga que no permet un moment de repòs a l'espectador, entre somriures, rialles i aplaudiments espontanis.» «Jordi Galceran posa al límit l'arbitrarietat, la deshumanització dels mètodes de selecció de personal davant de la competitivitat, els prejudicis, la hipocresia, la mentida i les aparences.» «Tot plegat és un còctel amb els ingredients justos que tasten intèrprets i espectadors junts. Uns, amb una trama que puja de to lentament per vestir per fora cadascun dels personatges i per despullar-los per dins progressivament, quan els toca el torn. Un vestir i un despullar que passa del riure al plor amb calculada perversitat.»

I encara una modesta i arriscada “profecia” del 2003 que va quedar escrita i de la qual no em penedeixo: «A l'autor, potser no li agradarà la distinció, però haurà de suportar la càrrega durant un temps, que serà llarg. “El mètode Grönholm” és la millor obra de totes les que ha tingut l'oportunitat d'estrenar. I serà una de les obres d'explotació comercial més cotitzada.»

Finalment, un advertiment que he fet en altres ocasions i que no es pot obviar ni que ara no hi hagi programes de mà per culpa del coronavirus: «Es prohibeix, sota les sancions establertes per la llei del consumidor que l'espectador de l'obra d'aquest “programa de mà” desveli el secret d'“El mètode Grönholm” a un altre espectador que encara no l'hagi vista.» (...)