Paraules encadenades

informació obra



Intèrprets:
Mima Riera, David Bagés
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
Kiko Planas
So:
Jordi Bonet
Vídeo:
Oriol Paulo
Ajudant de direcció:
Antonio Calvo
Caracterització:
Toni Santos
Producció:
Íngrid Marín, Nati Sarriá, Josep Domènech , Bitò Produccions
Autor:
Marc Artigau, Cristina Genebat
Sinopsi:

Un psicòpata, assassí en sèrie, després de cometre els seus crims, enregistra en vídeo les seves sensacions. No sent cap remordiment pels seus actes. Ho explica detalladament a la seva “última” víctima: una infermera i psicòloga que té segrestada i a la qual mostra fotografies de les víctimes. Ell li planteja jugar a un joc aparentment innocent: el de les paraules encadenades. A poc a poc, segrestador i segrestada van mostrant les seves cartes, la seva veritable història…

Un dels primers textos de Jordi Galceran (1995) amb l’enginy característic d’un dels dramaturgs més universals de casa nostra. Un -thriller psicològic que ja es va estrenar el 98 amb gran èxit i que ara torna sota la batuta de Sergi Belbel amb Mima Riera i David Bagés com a únics protagonistes.

Crítica: Paraules encadenades

07/07/2017

IntriGA, GAngsTER, TERriBLE, BLAU fosc

per Jordi Bordes

Jordi Galceran va fer el seu segon bingo amb Paraules encadenades. És una producció que convidava a la contenció amb la interpretació d'Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas, al 1998. Ara, una pila d'anys després, retorna la producció amb una nova parella que, forçosament (Mima Riera i David Bagés), li imprimeix un altre color als personatges. El to, ara, és cínic: El joc del llenguatge és, en realitat, un dels molts que practiquen aquesta parella de pesonatges en una situació límit, que es tensa i es destensa i que trasllada l'espectador d'una divertida comèdia a una truculenta escena de sadisme. La intriga és l'element principal, efectivament. 

Jordi Galceran assegura que la peça, tot i ser una màquina de rèpliques exacta, depèn molt dels personatges que la interpreti. Els personatges fan bona la peça si aconsegueixen que les situacions tinguin el nerviosisme dramàtic que es planteja. En aquest sentit, funciona el treball dels dos actors. Perquè la peça no afluixa, tot i que sí que té moments de destensio còmics intel·ligent per accedir a una escena més violenta tot seguit. El trhiller té molts subtemes per sota (alguns de volgudament farsescos) però darrere hi ha l'engany i la dominació entre una parella que es fereix i desconfia. Uns personatges fràgils que fereixen per defensar-se. Són uns personatges arquetips dels films de terror, que al final, acaben sont molt més humans que les ombres que projecten, inicialment. Per això, la peça aguanta molt bé el pas del temps. i perquè prefereix jugar amb el format del VHS de finals del segle XX i no lluitar per traslladar-la a la comunicació col·lapsadora d'avui en dia.