No és estrany que, en la seva presentació de l’espectacle, Sergi Belbel
afirmi que quan va llegir per primer cop l’obra de Jordi Galceran que finalment
ha acabat dirigint vint anys després d’aquella primera lectura, aquesta li fes pensar tant en la peça d ´Anthony
Shaffer “Sleuth (La huella)”, com en l’obra mestra d’Edward Albee “Qui té por
de Virginia Woolf?”. Belbel ho diu en el sentit que el text de Galceran , a més
a més de semblar-li ja d’entrada “un “thriller” sensacional, un joc pervers,
amb un humor negre i una dosi de mala bava considerables”, li va semblar també
aquella mena de peça que ofereix als seus intèrprets l’oportunitat de lluir-se
a dojo mitjançant el combat interpretatiu. Quelcom que va quedar demostrat poc
després , quan al Romea, i sota la direcció de Tamzin Towsend, Emma Vilarasau i
Jordi Boixaderas es van lluir a dojo interpretant el molt reeixit primer
muntatge del text. Després vindria una versió cinematogràfica que crec no li feia justícia a l’original perquè
obviava una mica massa aquell brutal humor negre que recorre sovint l’angoixosa
i claustofóbica situació en què se’ns
presenten els dos únics protagonistes de l’obra: el sàdic assassí que no té
manies a l’hora de mostrar-se davant
nosaltres amb un primer monòleg
d’aquelles dignes d’un psicòpata de manual, i la seva emmordassada víctima a la
qual només li resta esperar el pitjor.
Però no ens oblidem del joc, que el mateix
Belbel esmenta com un component essencial de l’obra, i que és també ben present
a les altres dues obres que cita com a referent. Si heu vist l’admirable
primera adaptació cinematogràfica de “La huella” ( la que va dirigir Joseph l.
Mankiewicz potenciant magistralment l’obra original; res a veure amb la que va
dirigir molts anys després desprès Keneth Branagh) , recordareu que el joc és
precisament la base damunt la qual s’articula tota la intriga ; un joc en el
qual els dos protagonistes acaben alternant els seus rols com a gat i ratolí
també amb notable humor de per mig , i
en el qual la diferència entre classes socials hi juga alhora un important
paper. Ben cert que, per contra, a “Virginia Woolf”, no ens hi trobem cap trama
assassina , si deixem de banda la forma com es juga amb la mort de l’inexistent fill de la Martha i el George .
Però és el mateix Albee el que introdueix la paraula “joc” a la seva obra, i
estructura el text com una sèrie de jocs en els quals, fins i tot si tenen
convidats, no hi ha altres contrincants que els dos integrants del matrimoni format per aquesta Martha i aquest
George que de vegades semblen disposats a aniquilar-se l’un a l’altre, i que ,
tot jugant, ens mostren els plecs més terribles de la seva relació de parella.
Per cert que també ells, saben fer ús d’un humor esfereïdor.
Jugar a les paraules encadenades és jugar a fer aquella mena d’associacions
verbals que mai no saps cap a on et portaran , com molt bé va intuir ja al seu
moment l’insigne Doctor Sigmund Freud. I
a Galceran sempre li ha agradat tant jugar amb els seus personatges , com fer
que els seus personatges juguin entre ells, sovint de forma tirant a cruel: si
heu vist “Dakota”, “El mètode Grönholm” ,”Cancún” o “El crèdit”, ja sabeu de
que parlo. I si les heu vist totes, sabeu
també com el nostre autor és
donat a fer que la comèdia, es transformi sovint en un joc pervers.
Partint de tot això – i no oblideu que som
davant d’un dels màxims culpables de la sèrie “Nit i dia”, de la qual potser si
us ho mireu amb ulls polícíacs potser en podeu trobar alguna petjada en aquesta
obra tan anterior- , i ajudant-se d’unes quantes cintes de gloriós vídeo VHS (
dona gust, recuperar escènicament aquest format en els temps que corren) ,
Galceran construeix una brillant capsa de sorpreses encadenades. Que, d’altra
banda, en té també quelcom de brillant
xarada plena - per dir-ho amb el títol d’una peli mítica una mica anterior a
l’obra - de “Sexe, mentires i cintes de vídeo “, amb un plus afegit de crims
més o menys seriats i sadisme practicat en parella. Belbel , sap molt bé com moure’s
per aquest terreny sense passar-se mai de cilindrada, mantenint l’equilibri
just entre l’angoixa i el somriure. I tal i com ell va intuir ja en aquella
llunyana primera lectura, sap com en pot ser d’agraït el text quan cau en mans
de dos bons intèrprets. Mima Riera i
David Bagés ho són, i ajudats per l’atmosfèrica il·luminació de Kiko Planas (
una il·luminació que també es posa a jugar amb l’espectador, passant de
convertir-lo en “voyeur” espantat a partícip còmplice ) ens ofereixen un duel
ben notable. Fins i tot, encara que potser Belbel es talli un pèl, a l’hora de
mostrar les cartes més cruels que posseeix la víctima d’aquesta història.
