Paraules encadenades

informació obra



Intèrprets:
Mima Riera, David Bagés
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
Kiko Planas
So:
Jordi Bonet
Vídeo:
Oriol Paulo
Ajudant de direcció:
Antonio Calvo
Caracterització:
Toni Santos
Producció:
Íngrid Marín, Nati Sarriá, Josep Domènech , Bitò Produccions
Autor:
Marc Artigau, Cristina Genebat
Sinopsi:

Un psicòpata, assassí en sèrie, després de cometre els seus crims, enregistra en vídeo les seves sensacions. No sent cap remordiment pels seus actes. Ho explica detalladament a la seva “última” víctima: una infermera i psicòloga que té segrestada i a la qual mostra fotografies de les víctimes. Ell li planteja jugar a un joc aparentment innocent: el de les paraules encadenades. A poc a poc, segrestador i segrestada van mostrant les seves cartes, la seva veritable història…

Un dels primers textos de Jordi Galceran (1995) amb l’enginy característic d’un dels dramaturgs més universals de casa nostra. Un -thriller psicològic que ja es va estrenar el 98 amb gran èxit i que ara torna sota la batuta de Sergi Belbel amb Mima Riera i David Bagés com a únics protagonistes.

Crítica: Paraules encadenades

20/07/2017

Belbel i Galceran ens conviden a participar en un joc pervers en el qual l'angoixa i l'humor en parella, conviuen a la foscor

per Ramon Oliver

No és estrany que, en la seva presentació de l’espectacle, Sergi Belbel afirmi que quan va llegir per primer cop l’obra de Jordi Galceran que finalment ha acabat dirigint vint anys després d’aquella primera lectura,  aquesta li fes pensar tant en la peça d ´Anthony Shaffer “Sleuth (La huella)”, com en l’obra mestra d’Edward Albee “Qui té por de Virginia Woolf?”. Belbel ho diu en el sentit que el text de Galceran , a més a més de semblar-li ja d’entrada “un “thriller” sensacional, un joc pervers, amb un humor negre i una dosi de mala bava considerables”, li va semblar també aquella mena de peça que ofereix als seus intèrprets l’oportunitat de lluir-se a dojo mitjançant el combat interpretatiu. Quelcom que va quedar demostrat poc després , quan al Romea, i sota la direcció de Tamzin Towsend, Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas es van lluir a dojo interpretant el molt reeixit primer muntatge del text. Després vindria una versió cinematogràfica que crec  no li feia justícia a l’original perquè obviava una mica massa aquell brutal humor negre que recorre sovint l’angoixosa i claustofóbica  situació en què se’ns presenten els dos únics protagonistes de l’obra: el sàdic assassí que no té manies a l’hora de mostrar-se  davant nosaltres amb un primer  monòleg d’aquelles dignes d’un psicòpata de manual, i la seva emmordassada víctima a la qual només li resta esperar el pitjor.

Però no ens oblidem del joc, que el mateix Belbel esmenta com un component essencial de l’obra, i que és també ben present a les altres dues obres que cita com a referent. Si heu vist l’admirable primera adaptació cinematogràfica de “La huella” ( la que va dirigir Joseph l. Mankiewicz potenciant magistralment l’obra original; res a veure amb la que va dirigir molts anys després desprès Keneth Branagh) , recordareu que el joc és precisament la base damunt la qual s’articula tota la intriga ; un joc en el qual els dos protagonistes acaben alternant els seus rols com a gat i ratolí també amb notable humor de per mig  , i en el qual la diferència entre classes socials hi juga alhora un important paper. Ben cert que, per contra, a “Virginia Woolf”, no ens hi trobem cap trama assassina , si deixem de banda la forma com es juga amb  la mort  de l’inexistent fill de la Martha i el George . Però és el mateix Albee el que introdueix la paraula “joc” a la seva obra, i estructura el text com una sèrie de jocs en els quals, fins i tot si tenen convidats, no hi ha altres contrincants que els dos integrants del  matrimoni format per aquesta Martha i aquest George que de vegades semblen disposats a aniquilar-se l’un a l’altre, i que , tot jugant, ens mostren els plecs més terribles de la seva relació de parella. Per cert que també ells, saben fer ús d’un humor esfereïdor.

Jugar a les paraules encadenades  és jugar a fer aquella mena d’associacions verbals que mai no saps cap a on et portaran , com molt bé va intuir ja al seu moment l’insigne Doctor Sigmund Freud.  I a Galceran sempre li ha agradat tant jugar amb els seus personatges , com fer que els seus personatges juguin entre ells, sovint de forma tirant a cruel: si heu vist “Dakota”, “El mètode Grönholm” ,”Cancún” o “El crèdit”, ja sabeu de que parlo. I si les heu vist totes, sabeu  també com  el nostre autor és donat a fer que la comèdia, es transformi sovint en un joc pervers.

Partint de tot això – i no oblideu que som davant d’un dels màxims culpables de la sèrie “Nit i dia”, de la qual potser si us ho mireu amb ulls polícíacs potser en podeu trobar alguna petjada en aquesta obra tan anterior- , i ajudant-se d’unes quantes cintes de gloriós vídeo VHS ( dona gust, recuperar escènicament aquest format en els temps que corren) , Galceran construeix una brillant capsa de sorpreses encadenades. Que, d’altra banda,  en té també quelcom de brillant xarada plena - per dir-ho amb el títol d’una peli mítica una mica anterior a l’obra - de “Sexe, mentires i cintes de vídeo “, amb un plus afegit de crims més o menys seriats i sadisme practicat  en parella. Belbel , sap molt bé com moure’s per aquest terreny sense passar-se mai de cilindrada, mantenint l’equilibri just entre l’angoixa i el somriure. I tal i com ell va intuir ja en aquella llunyana primera lectura, sap com en pot ser d’agraït el text quan cau en mans de dos bons intèrprets. Mima Riera  i David Bagés ho són, i ajudats per l’atmosfèrica il·luminació de Kiko Planas ( una il·luminació que també es posa a jugar amb l’espectador, passant de convertir-lo en “voyeur” espantat a partícip còmplice ) ens ofereixen un duel ben notable. Fins i tot, encara que potser Belbel es talli un pèl, a l’hora de mostrar les cartes més cruels que posseeix la víctima d’aquesta història.