Paraules encadenades

informació obra



Intèrprets:
Mima Riera, David Bagés
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
Kiko Planas
So:
Jordi Bonet
Vídeo:
Oriol Paulo
Ajudant de direcció:
Antonio Calvo
Caracterització:
Toni Santos
Producció:
Íngrid Marín, Nati Sarriá, Josep Domènech , Bitò Produccions
Autor:
Marc Artigau, Cristina Genebat
Sinopsi:

Un psicòpata, assassí en sèrie, després de cometre els seus crims, enregistra en vídeo les seves sensacions. No sent cap remordiment pels seus actes. Ho explica detalladament a la seva “última” víctima: una infermera i psicòloga que té segrestada i a la qual mostra fotografies de les víctimes. Ell li planteja jugar a un joc aparentment innocent: el de les paraules encadenades. A poc a poc, segrestador i segrestada van mostrant les seves cartes, la seva veritable història…

Un dels primers textos de Jordi Galceran (1995) amb l’enginy característic d’un dels dramaturgs més universals de casa nostra. Un -thriller psicològic que ja es va estrenar el 98 amb gran èxit i que ara torna sota la batuta de Sergi Belbel amb Mima Riera i David Bagés com a únics protagonistes.

Crítica: Paraules encadenades

07/07/2017

Psicòpata amb denominació d'origen

per Andreu Sotorra

Quan David Bagés (Reus, 1966), un dels dos intèrprets protagonistes de «Paraules encadenades», psicòpata (¿de broma?), funcionari avorrit del Departament d'Agricultura de la Generalitat Catalunya i aspirant a obtenir el títol de psicòpata amb D.O. catalana per normalitzar el país, estira i arrenca el fil del telèfon fix per evitar que l'altra protagonista de l'obra, Mima Riera (Manlleu, 1986), infermera i psicòloga, exparella d'ell, segrestada en un teatre tancat i mort en ruïnes, faci una trucada, un pensa que el thriller angoixant que va descobrir fa vint anys el dramaturg Jordi Galceran (Barcelona, 1964) no es pot moure de l'època en què se situa —la dels anys noranta del segle passat— perquè la clau de la trama és que no hi hagi telèfon mòbil.

Si n'ha canviat de trames l'aparell mòbil! I això es nota, sobretot, en les obres teatrals, les pel·lícules, les sèries o les novel·les de gènere negre. Res seria com és si existís el mòbil dins de l'acció. I això també és el que fa que imprimeixi en cada obra l'empremta del temps en què s'ha creat.

Jordi Galceran va fer el salt des de la Filologia catalana a la "filologia" teatral. «Paraules encadenades» es va presentar al Premi Born de Teatre i va guanyar. I les seves obres porten implícit un segell de llengua que defuig qualsevol concessió gratuïta i, en canvi, recupera expressions genuïnes que ressonen en l'imaginari de la memòria i fan més atractiu el diàleg. Ho va fer el 1998 i ho ha mantingut en aquesta nova versió, sense deixar-se enganyar pensant que potser l'argot estàndard, sovint artificiós, seria un altre.

Els dirigeix Sergi Belbel —còmplices amb Galceran en algunes altres aventures teatrals cèlebres— i inevitablement als que ja hi eren —o hi érem— recorda l'impacte de l'estrena al Teatre Romea, el 1998, dirigida aleshores per Tamzin Townsend, amb Jordi Boixaderas i Emma Vilarasau. L'obra, des d'aleshores, ha fet un llarg camí, tant aquí com a fora, s'ha versionat al cinema, ha trepitjat escenaris amateurs i ha tornat al teatre de circuit comercial com toca que ho faci un clàssic, amb dos intèrprets de la generació actual, que li donen un aire jove, actual, lamentablement connectat amb la plaga de la violència de gènere que s'ha estès en vint anys.

Jordi Galceran —actualment coguionista i creador de la sèrie televisiva de culte, «Nit i dia», en fase de tercera temporada— ha vist com aquesta nova versió de «Paraules encadenades» dirigida per Sergi Belbel (Terrassa, 1963) beu més que mai, si abans ja ho feia, de les fonts cinematogràfiques: grans pantalles a dues bandes de les grades dels espectadors; vídeo de presentació i confessió del psicòpata en un primer pla que exigeix parlar també amb el gest de la cara; col·lecció d'antics vídeos de testimoni dels crims i televisor antic; il·luminació amb escenes empastades de fosc o de vermell com fa el cinema; i escena final eminentment cinematogràfica amb efectes sanguinaris espectaculars, muntatge d'Oriol Paulo (Barcelona, 1975) —un dels directors artífexs de «Nit i dia»— i l'equip de so, llum i caracterització.

Entremig, noranta minuts (o cent, segons el ritme de cada funció) de Dragon Khan d'intriga i d'angoixa. Ara és, ara no és. Ara et mato, ara no et mato. Ara t'estimo tant que t'abonyego. Ara parlem d'un conductor d'autobús i... m'ho callo perquè cal respectar els nous espectadors que descobreixen l'obra per primera vegada.

La parella d'intèrprets escollida per a aquesta nova versió enriqueix la proposta i la fa nova. Al marge de les referències que els espectadors en puguin tenir pels seus papers televisius —tan relacionats recentment amb el gènere negre— trobaran en David Bagés l'actor que té la capacitat de representar un perfil criminal sota l'aparent pell de xai. ¿Qui diria que és capaç de fer el que diu que ha fet? Per això, la seva exparella acaba creient que és una més de les seves trapelleries i la culpa de l'embolic que va acabar en separació el té presumptament l'engany manipulador de la mare d'ell.

I és aquí on l'actriu Mima Riera aporta també el seu matís entre la dona que es troba a punt del final i que va saltant caselles interpretatives des de l'angoixa, a la por, a la incredulitat, a la sorpresa de l'engany, a la força i valentia per desarmar el psicòpata amb un tractat d'humiliació del sac escrotal del mascle i al desenllaç final. ¿Qui diria que és capaç de pensar que la seva exparella només li ha volgut fer una broma de mal gust amb un muntatge teatral en un teatre en ruïnes per fer l'amor amb ella?

I tot, sota el lligam comú del joc de les paraules encadenades: jo en dic una i tu respons amb una altra que comenci amb la síl·laba final de l'anterior... fins que un dels dos falli. Un joc lingüístic pervers que posa també de manifest com la força de la paraula, aparentment inofensiva, pot desencadenar l'odi i la violència més insospitats que vegeten, diuen, sota control dins de cadascú, exposats en qualsevol moment a caure en la trampa del moment oportú per esclatar. (...)