Paraules encadenades

informació obra



Intèrprets:
Mima Riera, David Bagés
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
Kiko Planas
So:
Jordi Bonet
Vídeo:
Oriol Paulo
Ajudant de direcció:
Antonio Calvo
Caracterització:
Toni Santos
Producció:
Íngrid Marín, Nati Sarriá, Josep Domènech , Bitò Produccions
Autor:
Marc Artigau, Cristina Genebat
Sinopsi:

Un psicòpata, assassí en sèrie, després de cometre els seus crims, enregistra en vídeo les seves sensacions. No sent cap remordiment pels seus actes. Ho explica detalladament a la seva “última” víctima: una infermera i psicòloga que té segrestada i a la qual mostra fotografies de les víctimes. Ell li planteja jugar a un joc aparentment innocent: el de les paraules encadenades. A poc a poc, segrestador i segrestada van mostrant les seves cartes, la seva veritable història…

Un dels primers textos de Jordi Galceran (1995) amb l’enginy característic d’un dels dramaturgs més universals de casa nostra. Un -thriller psicològic que ja es va estrenar el 98 amb gran èxit i que ara torna sota la batuta de Sergi Belbel amb Mima Riera i David Bagés com a únics protagonistes.

Crítica: Paraules encadenades

24/07/2017

Un thriller tant pervers com versemblant

per Núria Cañamares

El Grec Festival de Barcelona ha rescatat de la memòria les ‘Paraules encadenades’ de Jordi Galceran que, ara fa 20 anys, van representar Jordi Boixaderas i Emma Vilarasau. Un joc pervers, tant dialèctic com físic, entre un psicòpata i la dona que té segrestada.

La nova versió està dirigida per Sergi Belbel i interpretada per David Bagés i Mima Riera i funciona com una bomba de rellotgeria. Un autèntic thriller que no decau en ritme ni en interès gràcies, sobretot, a uns emboscats girs argumentals. Galceran, autor del consagrat ‘El mètode Grönholm’ i de ‘Burundanga’ o ‘El crèdit’, entre d’altres –tots ells posteriors a ‘Paraules encadenades’–, ja ens hi té acostumats, però no per això deixen de sorprendre’ns.

Com més verge es vagi a veure l’obra millor, per això no entrarem a detallar-ne la història. Donem garantia d’un text intel·ligent i ben travat, amb uns actors a l’alçada que el defensen convincentment. La imaginativa escenografia de Max Glaenzel i el precís disseny lumínic i sonor de Kiko Planas i Jordi Bonet, respectivament, transporten l’espectador on l’han de transportar, i el fet de complementar l’acció amb l’audiovisual, a més de jugar a favor de la trama, en reforça la versemblança.

Són 90 minuts amb l’alè congelat, amb l’ànsia de saber com acabarà tot plegat. Malgrat l’horror i rebuig que desperten la successió de fets, s’hi mescla l’humor (sobretot negre, però també blanc) i esperem que el públic hi trobi un espai per a la reflexió i la denúncia.

Buscat o no, té tots els ingredients per ser un espectacle polèmic i, casualment (?), ha coincidit en la cartellera d’un festival que ha programat propostes tan antitètiques com ‘Aüc’ de Les Impuxibles i Carla Rovira o ‘Perra de nadie’ de Marta Carrasco. Reserveu-vos una estona per parlar-ne en sortir del teatre, el paireu i assaborireu millor.