Paraules encadenades

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Mima Riera, David Bagés
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
Kiko Planas
So:
Jordi Bonet
Vídeo:
Oriol Paulo
Ajudantia de direcció:
Antonio Calvo
Caracterització:
Toni Santos
Producció:
Íngrid Marín, Nati Sarriá, Josep Domènech , Bitò Produccions
Autoria:
Marc Artigau, Cristina Genebat
Sinopsi:

Un psicòpata, assassí en sèrie, després de cometre els seus crims, enregistra en vídeo les seves sensacions. No sent cap remordiment pels seus actes. Ho explica detalladament a la seva “última” víctima: una infermera i psicòloga que té segrestada i a la qual mostra fotografies de les víctimes. Ell li planteja jugar a un joc aparentment innocent: el de les paraules encadenades. A poc a poc, segrestador i segrestada van mostrant les seves cartes, la seva veritable història…

Un dels primers textos de Jordi Galceran (1995) amb l’enginy característic d’un dels dramaturgs més universals de casa nostra. Un -thriller psicològic que ja es va estrenar el 98 amb gran èxit i que ara torna sota la batuta de Sergi Belbel amb Mima Riera i David Bagés com a únics protagonistes.

Crítica: Paraules encadenades

13/07/2017

De sobte, un psicòpata

per Toni Polo

De sobte, un psicòpata. En un magatzem, o un garatge, aïllat de tot. Amb la seva víctima, la seva darrera i definitiva víctima: la seva exdona. De sobte, el públic entra en un espai fred i veu i viu una situació angoixant que anirà creixent durant la resta de l’obra. Ell li explicarà els motius que l’han dut a aquest extrem, després de tants anys de separació. A ella li costarà creure-s’ho. No entendrà aquesta realitat que la té lligada a una cadira a mans del seu exmarit convertit, de sobte, per a ella, en un assassí en sèrie que ha arribat a la darrera etapa del seu projecte: matar-la.

El text és brillant precisament perquè atrapa l’espectador (i els actors!) i els condueix per on vol: els dona “vidilla” jugant a les paraules encadenades (de debò no hi ha paraules que comencin per ‘tesc’???); els arrenca de cop qualsevol esperança de cordura; reenamora els personatges; els fa odiosos; s’ho arriben a passar bé, pateix ella, disfruta ell... Tot un thriller de terror psicològic que no sabrem com acaba fins al final (potser...).

L’escenografia, amb la ja clàssica disposició a la Villarroel del públic a dues bandes de l’escenari; les llums tètriques, de vegades, de l’inhòspit espai, que juguen amb la seva intensitat per accelerar l’escena; la música, aquestes notes elèctriques terrificants; i, per descomptat, la interpretació dels dos protagonistes tanquen una obra que ens ha agafat l’alè en el minut zero i no ens ha deixat respirar fins a l’últim.