L'Orfeo. René Jacobs

Òpera

informació obra


Sinopsi:

El mite d’Orfeu és un dels més obscurs i més plens de simbolisme de tota la mitologia hel·lènica. D’orígens antiquíssims, Orfeu és el cantant per excel·lència, el músic i el poeta. D’ell es deia que sabia cantar i tocar uns cants tan delicats que les bèsties salvatges el seguien, el regne vegetal s’inclinava cap a ell i els homes més ferotges es calmaven totalment. 

D’altra banda, amb motiu de les noces de Maria de Mèdici i Enric IV, rei de França, a la Florència dels Mèdici de l’any 1600, Jacopo Peri i Giulio Caccini havien estrenat la seva Euridice, considerada la primera òpera (avui tristament desapareguda). En oposició a aquest esdeveniment, Vicenç Gonzaga, duc de Màntua i fervent amant de les arts, va voler contraatacar amb l’encàrrec i estrena d’una nova òpera. Un moviment artístic, però també polític. Així naixia L’Orfeo de Claudio Monteverdi. 

L’Orfeo, favola in musica, estrenada el 24 de febrer del 1607 en una petita sala del Palau Ducal de Màntua, és gairebé la primera òpera o, en tot cas, la més antiga conservada completa. Era l’inici d’una nova era: l’Oracolo della musica posava en pràctica el llenguatge experimental que ja utilitzava als seus darrers madrigals, tot desenvolupant un nou llenguatge sonor que representaria la transició entre el Renaixement i el barroc. El text literari assumia una perfecta comunió amb la música, i va esdevenir un entreteniment cortesà d’enorme interès i de possibilitats il·limitades. 

Al podi, René Jacobs, coneixedor únic d’aquests repertoris, clou el retrat-encàrrec fet pel Teatre de revisar tres Orfeus operístics: Telemann, Gluck i Monteverdi. Jacobs, aclamat com un dels directors predilectes del públic en aquest període musical, ens endinsarà en els misteris d’aquesta partitura, que conserva tota la seva modernitat tot i tenir més de 400 anys de vida. 

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: L'Orfeo. René Jacobs

19/02/2024

La gloria de quien se vence a sí mismo

per Enid Negrete

Partiendo de una obra tan importante para la estructura de la ópera cómo género como es el Orfeo de Claudio Monteverdi (1567-1643), la experiencia de la representación del viernes pasado, bajo la dirección de René Jacobs, es simplemente un bello acontecimiento.

Sabemos que la instrumentación operística no estuvo definida como una orquesta sinfónica hasta mucho después, así que el paseo por la instrumentación antigua, nos llevó a un mundo de texturas y sonoridades poco frecuentes en nuestros tiempos pero que, además, suenan profundamente modernos y contemporáneos. Tenerla a nuestro alrededor fue uno de los grandes aciertos de la propuesta escénica.

Con un elenco de cantantes un poco irregular, la representación semi escenificada llenó de vida el escenario del Liceo con un concepto escénico muy básico y también proveniente de René Jacobs.

Un gran trabajo de Yannick Debus en el papel central, también un hermoso fraseo y una linda voz la de Olivia Vermeulen quien le dio vida a los personajes de Música y Mensajera. Sensual y muy interesante la Proserpina de Eva Zaïcik. Un coro excelente y un grupo de músicos de primer nivel (donde se debe destacar a la arpista Mara Galassi, sin duda), que dejaron claro todo lo que disfrutaban su trabajo, fueron los ingredientes de una noche donde se demostró de esta ópera que cumple 417 años en plena forma.

Esta partitura en realidad es un mundo de texturas sonoras que no se separan en solistas y acompañamiento, sino en una amalgama expresiva exquisita. Y frases como la de "Mortales no os confiéis, la felicidad caduca y huye" o "Sólo se merece la gloria quien se vence a sí mismo" nos deja clara la vigencia de su libreto. Las escenas con los personajes de La Esperanza o el Eco son de una belleza pasmosa y es muy difícil entender por qué esta ópera no se representa más y con más aparato escénico.

Una velada deliciosa.