El crit al cel
Un terrat pot semblar, a priori, un lloc força desavinent per fer-hi un espectacle o un recital, però ofereix no pocs estímuls, com la filtració de sons imprevistos ‒una música llunyana, xiscles de gavines‒ i el sumptuós trànsit de l'última claror del dia a l'encesa de llums del paisatge urbà. Així ho vaig viure en dues magnífiques propostes que l'equip de Terrats en Cultura va oferir dalt de tot d'un edifici situat al barri del Poblenou: Com l'estel que no hi és i L'últim Sòcrates.
Sòcrates al terrat
L'últim Sòcrates forma part, originàriament, del Cicle Grans Mestres del Teatre Fortuny de Reus, que aposta per un format a mig camí entre la lectura dramatitzada i la posada en escena. La dramatúrgia i la direcció són a càrrec de Francesc Cerro-Ferran, que va partir de l'Apologia de Sòcrates escrita per Plató i d'una actitud vital orientada a la cerca de la felicitat i inspirada en figures com, entre d'altres, el filòsof Bertrand Russell i el pintor David Hockney.
Davant un faristol i vestit de negre, Joan Carreras assumeix les paraules del filòsof i se'ns adreça com si fóssim el tribunal que ha de jutjar si mereix morir. En descontextualitzar la major part de referències ‒no s'esmenta Atenes ni s'explicita que corre l'any 399 aC, tot i que sí s'al·ludeix, per exemple, a Aristòfanes, el comediògraf que més va contribuir a agreujar i popularitzar les acusacions contra Sòcrates‒, Cerro-Ferran universalitza el discurs.
Sòcrates, que pretén exposar “pensaments meditats, paraules mesurades i una veritat acarada”, es defensa de la llarga sèrie de calúmnies de què ha estat objecte, per acabar posant de manifest, en última instància, que el quid de la qüestió no és altre que la confrontació entre el bé i el mal, la saviesa i la niciesa. Argumenta que ser feliç és una tasca enormement important, perquè comporta el deure o la responsabilitat de fer més suportable el pes de la condició humana. I ens etziba que no sabríem viure en un món sense vicis, perquè som gent envejosa, acomplexada i pusil·lànime, “una obra esguerrada que cap escultor pot esmenar”. Hem fet d'ell un pharmakós o boc expiatori i el condemnem perquè ha burxat en el nostre amor propi, en demostrar que no volem que els nostres fills siguin educats en la veritat, ni que siguin millors ‒moralment‒ que nosaltres.
No vol ser cap xarlatà, ni li escau incórrer en exordis impetuosos. L'únic que es permet en la seva defensa ‒diu‒ és l'apassionament i la vehemència. Però el cert és que, tot i que en alguns moments mostra un to més abrandat, predomina en el capteniment del reu la temprança i la serenor de qui no té por de morir; també la dignitat de mantenir-se ferm i negar-se, atès que no ha comès cap delicte, a negociar cap pena. Al tercer discurs inclòs dins l'Apologia de Sòcrates, que, a diferència dels dos primers ‒llegibles com a reproducció estilitzada dels que el filòsof va pronunciar realment‒, cal entendre com un epíleg platònic al judici, especula sobre el que pot ser la mort: un no-res o un viatge ‒pau o saviesa, en la versió de Cerro-Ferran‒. No ha comparegut per retractar-se, sinó per explicar-nos qui és ell i quin risc correm nosaltres. Avui que, tal com apuntava Begoña Román al col·loqui posterior, la veritat ha quedat bandejada i substituïda per la postveritat, aquest discurs ens interpel·la més que mai.
[Podeu llegir l'article sencer a Núvol.]
