El Lliure del futur proposa endinsar-nos en la mitologia grega de la mà de Marc Artigau i Núria Guiu Sagarra. Jugant a fer teatre, arribarem a través seu als problemes fonamentals, els que no canvien: l’amor, la guerra, el pecat, la tirania, el valor i el destí.
L’última f**king nit (o la festa de Zeus i Hera) és la història d’un banquet, el de les noces de Zeus i Hera. Un gran convit on no hi falten els déus de l’Olimp. En aquesta festa on les passions més soterrades floriran, la saviesa lluitarà contra l’irracional –el desig, la mort i la guerra, l’amor–, sabrem qui són aquests mites, les seves misèries, desitjos i pors, i per què els humans els veneren. Per què són eterns.
La joventut construeix la seva identitat a partir de confrontar-se amb els altres. En els "no" de la infància la persona jove ja no hi gesticula un "per què no?" si no un, "doncs ho faig perquè vull". I en aquest salt al buit hi ha l'assaig i l'error que tothom ha tastat en les seves pròpies biografia. Els deus de l'Olimp, immortals, estan ensopits de tanta disbauxa. Viuen eternament la llibertat i ja han deixat de gaudir-la. L'abús acaba ensopint-los. Per això, es volen disfressar d'humans i percebre la mortalitat. Ser finit t'obliga a ser corresponsable amb el temps i les teves accions. No es pot matar el temps, com faria Zeus amb Kronos. Els deús, com els joves adolescents, es plantegen trencar amb el que els dóna l'eternitat però també els enfonsa a la tragèdia de viure per sempre més.
Marc Artigau ha construit una enginyosa escena de teatre dins del teatre. O millor de teatre dins de l'Olimp. Ho ha fet sumant-hi un pes destacable la coreografia de Núria Guiu, que hi aporta espectacularitat i alhora connecta amb els espectadors més joves (que juguen a ballar i a gravar fins a esgotar la bateria del mòbil). La trama, fragmentada com un TikTok (gui en va fer una peça a partir d'aquesta xarxa social), d'uns personages elevats que provoquen un distanciament estrany (ja ho deien els Amics de les Arts dels filósofs a l'Affaire Sofia) pronostica un final d'era, un límit que escapça vides però que convida a viure-les amb responsabilitat i amb intensitat.
En una sessió amb alumnes d'institut, es percep que els estudiants entren al joc i no els fa res sentir-se perduts quan emergeixen les petites definicions d'Hera, d'Ares, d'Afrodita, de Zeus, de Dionís, i d'Hades (per cert que Comediants van fer una peça parlant de l'inframón des de Persèfone). En el muntage, els gèneres dels déus s'han tergiversat sense manies. El que compta és el rol que se'ls presuposa, la imatge que es projectarà a l'ombra de Plató. La peça es trenca contíniament, com en un assaig de la vida (el teatre, catàrtic, es rebel·la com un camp de proves per identificar-se amb els personatges i empatitzar-hi o acabar canviant de model) dels déus. Fins a incloure alguna escena que després decidiran no posar (però que ja ha estat representada). L'acció té molts alts i baixos i no sempre es poden digerir prou bé. Els intèrprets hi posen ofici i procuren que no es perdi el focus de l'acció, encara que tot sigui deliberadament exagerat amb una taula carregada de gominoles, begudes de colors, i un cigne inflable.
El món es transforma i frena allò que descobreix que li és perjudicial. Els déus, farts de llibertinatge, prefereixen posar-se el jou de la mortalitat. Prometeu va regalar el foc als homes i amb ells va esclatar el saber. Atenea seria la reina de la sabiduria i la mare d'Atenes, baixant de l'acròpoli. Ara, els humans celebren junts la seva finitud, mentre comproven que es prohibeix la purpurina per sempre més.
